En l’esport hi ha dues maneres principals de ser recordat: guanyar o ser especial. Els que guanyen i, a més, són especials es fan recordar sols. Dels que guanyen, també n’hi ha que generen un record que es va esvaint amb el temps, precisament perquè no han estat especials. I els especials, els recordem segons com d’especials hagin estat per a cadascú. Però sempre n’hi ha de més especials que d’altres: els que podem anomenar “els millors dels segons millors”. I ara ja puc parlar de qui us he volgut venir a parlar avui. Me’n guardo el nom encara.

L’extennista eslovaca Daniela Hantutxova (una altra de les meves debilitats, perquè també va tenir el seu moment per ser especial, com quan va ser capaç de derrotar Martina Hingis en la seva plenitud) va decidir fer-se tennista quan als cinc anys va veure el seu primer partit de tennis per la televisió. Aquell mateix dia va demanar als pares si li podien comprar una raqueta. El partit que va veure aquell dia la va marcar per a tota la vida. Sobretot, el tennista que va veure jugar aquell dia. Era el seu compatriota Miroslav Mecir. Que aquell dia sí que va guanyar. Era la final dels Jocs Olímpics de Seül. El que va impressionar Hantutxova aquell dia, però, va ser el joc de Mecir. En paraules seves: “L’elegància i la suavitat dels seus cops des del fons de la pista em van inspirar. I el revés a dues mans va ser el cop que vaig admirar sempre i vaig intentar que se me n’impregnés almenys una part. Hi havia gràcia en la manera com es movia per la pista i en com d’intel·ligent era en el seu joc.”

Això que explica l’extennista eslovaca és el que ja ens havia robat el cor a molts aficionats al tennis en aquella segona meitat dels anys vuitanta del segle passat, dominada per gegants del nivell d’Ivan Lendl, Mats Wilander, Stefan Edberg i Boris Becker. Era difícil tenir continuïtat en l’èxit havent-se d’enfrontar amb aquests jugadors que es van repartir els grans eslams durant els vuit anys que Mecir va estar en actiu al circuit (es va haver de retirar amb només 26 anys per una lesió a l’esquena), però va tenir els seus moments per quedar impregnat a la memòria d’aficionats com jo. Per la senzilla raó que jugava molt bé a tennis i perquè tenia un estil molt personal. Més enllà del que destaca Hantutxova, es movia amb agilitat felina per arribar a les pilotes més complicades i tenia la qualitat per tornar-les a la pista del rival al punt exacte on els rivals no podien arribar. Per això li deien el Gran Gat. Era una ànima lliure (no tenia entrenador) i el seu joc era creativitat pura (s’entrenava relativament poc). Un enigma per als rivals. Per això, si estava inspirat era capaç de derrotar qualsevol (“Jugar contra ell és com morir dessagnat”, va dir un dia el canadenc Michibata), però també de ser esborrat de la pista si no ho estava. Com quan va perdre les dues finals de gran eslam que va diputar, totes dues contra Lendl en només tres sets (US Open 1986 i Obert d’Austràlia 1989). En aquesta segona final, Lendl va donar la clau per derrotar-lo: com que Mecir era tan bo jugant des dels angles, li va tirar totes les pilotes al centre de la pista. Mecir va ser un malson per als suecs, com quan va impedir a Wilander aconseguir el gran eslam el 1988 eliminant-lo en els quarts de final de Wimbledon amb una exhibició memorable.

Va guanyar onze tornejos i va arribar al quart lloc del rànquing ATP en el seu millor moment. I sempre va ser, més que un tennista d’un altre temps, un tennista intemporal. Va ser l’últim que va jugar amb una raqueta de fusta una final de gran eslam, quan el grafit ja era a les mans de tots els jugadors. A la pista era tot seducció. I jo feia temps que tenia ganes de deixar escrita la meva devoció per ell, amb la sort de poder-la compartir aquí.