Com que està envoltat de gegants de més de 8.000 metres d’altitud, l’Ama Dablam (6.818 m) no és ni de bon tros el cim més preuat per als alpinistes que s’aventuren per la vall de Khumbu, al Nepal, on està situat. Però la seva fisonomia piramidal, tan elegant i imponent, el converteix amb tot mereixement en un dels cims més bonics del món. Se’l coneix, també, amb el nom del Cerví de l’Himàlaia, perquè comparteix amb aquesta muntanya dels Alps suïssos el mateix perfil esvelt i senyorívol, tot i que és 2.000 metres més alt. Encara que la majoria dels alpinistes passin de llarg de l’Ama Dablam, principalment per anar fins al camp base de l’Everest, l’ascensió a aquest cim és una de les més atractives de la zona. La complexitat tècnica de la seva ruta normal, la de l’aresta sud-oest, és prou alta i actua com a filtre per treure’s del damunt els milionetis amb ínfules però sense experiència alpinística –professionals liberals generalment americans– que es poden permetre pagar la tarifa d’una expedició comercial només amb l’objectiu de fer check a un vuitmil (si és a l’Everest, molt millor) i esborrar aquest propòsit de la llista de coses que han de fer abans de morir-se.

Feta la garbellada, al peu de l’Ama Dablam no diríem pas que només s’hi planten els alpinistes de raça, però com a mínim sí que serà força més complicat ensopegar-hi un motivat de la vida. Com que està envoltat de muntanyes de 8.000 metres, que són els trofeus de caça major de l’Himàlaia, la primera expedició a l’Ama Dablam no es va produir fins a la tardor del 1958. Això malgrat que l’alpinista George Lowe havia assegurat el 1953, en una aproximació al camp base de l’Everest, que aquella muntanya no seria “mai escalada”. El primer intent, en efecte, no va reeixir, a causa de la fred i les dificultats tècniques de la cara sud-oest, com va reconèixer l’alpinista Alfred Gregory, líder de l’expedició. Només uns mesos després, la primavera del 1959, Michael Harris i George Fraser van tornar a enfrontar-se amb l’Ama Dablam per la ruta nord-est, però van desaparèixer a 6.400 m.

Van passar dos anys més abans de la primera ascensió a l’Ama Dablam amb èxit. Va ser en el marc d’una expedició científica, liderada pel neozelandès Edmund Hillary, que tenia l’objectiu principal d’investigar els efectes de l’altitud en l’organisme humà. Al peu de la muntanya, als científics de perfil alpinístic els feia dentetes aquella muntanya i no es van resistir a provar-ho. L’equip d’escalada, conscient que les possibilitats d’èxit eren petites, estava format pels neozelandesos Mike Gill i Wally Romanes, l’americà Barry Bishop i l’anglès Mike Ward. Durant tres setmanes van equipar la ruta, no pas amb poques dificultats, i el 13 de març del 1961 aconseguien plantar-se tots quatre al cim.

Aquell èxit va provocar un petit conflicte diplomàtic amb el govern del Nepal perquè l’expedició no havia tramitat el permís per escalar la muntanya. Hillary va haver d’apagar uns quants focs a Katmandú, però l’expedició va acabar esmenant les paraules de George Lowe. De fet, el seu propi cosí, el gran escalador Jeff Lowe, va inscriure el seu nom amb lletres d’or en l’historial d’ascensions a l’Ama Dablam amb la primera escalada en solitari de la cara sud, que va completar el 1979.