L’error forma part de la genètica humana i no acceptar-lo és propi d’un puritanisme trumpista que nega les segones oportunitats, la necessitat de contradir-nos per trobar la veritat, i, al final, serveix tan sols per recuperar fogueres medievals on cremar les faltes i la dissidència aliena. Així doncs, s’ha de distingir l’error propi de qui intenta ser millor de la cagada sistèmica de qui actua amb malícia per aconseguir beneficis propis, o sigui, no es pot comparar la falta d’una persona que en un moment determinat (com ens passa a tots) perd els nervis i comet excessos de caràcter amb l’actitud de fornicador compulsiu de Jean-Paul Sartre, que utilitzava la seducció del discurs i la jerarquia intel·lectual per convertir-se en un copulador crònic amb amants encegades, prostitutes i alumnes que tan sols buscaven la seva aprovació: utilitzava l’argumentari d’una causa noble per satisfer les ereccions del seu membre.

A partir d’aquí, la nostra obligació és combatre els que prenen la bandera de les grans causes per justificar els seus comportaments de merda, o sigui, prenen discursos moralment necessaris per justificar les seves immundícies morals, i, en aquest cas, per defensar-nos com a societat hem de despullar-los del seu comportament fastigós. Aquest és Vinícius, i la crítica no és sobre si és illetrat o no, perquè la moral personal no té res a veure amb l’analfabetisme (tenim intel·lectuals violadors i persones sense coneixement amb vides morals exemplars), sinó amb les accions concretes que defineixen el teu dia a dia.

Anem per parts. Primer de tot, Vinícius és classista. Es considera més digne perquè juga on juga, o sigui, defineix la seva dignitat com a treballador pels seus ingressos i la capacitat de generar glòria mediàtica al seu voltant, per tant, aplica l’argumentari de qualsevol racista de manual al terreny monetari i laboral. Per què li accepta aquesta falta la planta noble del Madrid? Rarament podrà concebre el classisme com un defecte qui ho veu com una virtut. Seguim. En segon lloc, Vinícius és un agitador de masses amb la voluntat de treure el més vomitiu de les persones per erigir-se en màrtir, o sigui, deixant de banda els racistes existents que han de ser expulsats de qualsevol camp, escalfa amb gestos despectius la graderia perquè caigui en la força de la massa i l’insulti en clau moral o familiar (no de raça), i així, ell manipula aquests insults per pixar-se a la boca de Jesse Owens. Ras i curt: si et diuen “fill de puta”, l’afició no és racista, és maleducada com tu, però llavors és un problema entre maleducats. Li aniria bé veure un documental de Drazen Petrovic per entendre com accepta les conseqüències un provocador que sap que, com més poder, més responsabilitat. Finalment, en tercer lloc, i el pitjor de tot, Vinícius és un cínic. No està lluitant per una causa noble universal, sinó que l’única ambició és alimentar la seva megalomania, la necessitat de veure’s reconegut per solucionar problemes d’autoestima, i, per tant, escup sobre el racisme quan l’utilitza per evitar la visita necessària al psiquiatre.

En definitiva, Vinícius ha de sortir dels camps, i si el tenim, doncs convindria tractar-lo com la persona tòxica que és, però, és clar, el primer de tot és el negoci, i si la majoria de companys de Dani Alves continuen callats davant la condemna per violació, què podem esperar que faci aquest circ contra qui perverteix la causa del racisme? Mal menor, deuen pensar, Vinícius és un mal menor.