Fa prop d’una vintena d’anys vaig veure jugar per primera vegada a pàdel l’Enric Sanmartí. Em va impressionar la seva safata, que no s’aixeca gens, i la seva capacitat per anticipar-se al que passaria a la pista. Va provar sort al circuit mundial però eren altres èpoques amb premis econòmics força més escassos i per destacar, tot i que ja era internacional, necessitava un cost, un rodatge que no va estar disposat a assumir perquè va prioritzar la seva carrera professional. Això sí, mai no ha deixat de disputar el circuit català i, amb 41 anys, continua sent el número 1 indiscutible al costat sovint del tarragoní Ton Sans, probablement la millor dreta del país, però també amb altres parelles quan a Sans el campionat li coincideix amb el circuit mundial, ara Premier Padel, dominat pel xeic de Qatar, que és propietari del PSG, el que va fitxar Messi, vaja. Sanmartí ha guanyat pels volts de 300 tornejos al circuit català i suma 15 campionats de Catalunya dels 30 que s’han jugat. Sempre amb un comportament modèlic. Un exemple total i una bèstia competitiva de gran talent. Sanmartí es va iniciar en el tennis com la majoria de la seva generació i es va passar al pàdel quan aquest esport encara no havia fet l’esclat de llicències que es va materialitzar posteriorment. Ara els jugadors procedeixen directament del pàdel, amb entrenadors, preparador físic, suplements vitamínics i moltes classes. Però cap ha pogut encara desbancar el millor jugador català de la història d’aquest esport.