Continuen els maldecaps i els contratemps per a l’Uni Girona. Es van amuntegant un al cim de l’altre i cada vegada és més complicat sobrepassar aquest moment. Fa quinze dies escrivia sobre la sensació d’haver trepitjat merda. I es perpetua. De manera exasperant. La ratxa de lesions comença a ser preocupant. Una mena de déjà vu de la temporada passada. I més o menys es produeix per les mateixes dates. Mala sort? Mala planificació? Massa càrrega per a les jugadores? Massa partits en pocs dies? Massa finestres FIBA? O de tot una mica? El cert és que la situació es produeix en el pitjor moment i, paradoxalment, quan s’està jugant millor. I és que l’equip passa per un moment dolç. Ara esgarrapa, té ànima i també minuts molt lúcids i de gran encert. I, a més, ho fa de forma coral. Tothom estira i tothom aporta. Jugant de tu a tu amb rivals grans. Allò que se li trobava a faltar en els inicis. Competir. Doncs ara ho fa. I estem gaudint, sense cap mena de dubte, dels millors minuts de joc de la temporada. Però serveix de ben poc si les forces no arriben per aguantar tot el partit. Després d’un esforç titànic, l’equip es desfà en el darrer quart. L’enfrontament a Fontajau contra l’Avenida n’és un clar exemple. I al públic li queda aquella sensació agredolça de disfrutar i perdre. Una combinació de mala llet per una nova derrota i també d’orgull perquè s’ha donat tot el que es podia a la pista. Però ni disfrutar ni les dosis d’orgull no donen títols. Ni et classifica per a l’Eurolliga, que és un dels objectius prioritaris del club.

Mentrestant, les derrotes es van acumulant. Amb un sentiment d’impotència des del club, perquè hi ha poc a recriminar si es té en compte el que s’ofereix al parquet. És visible que les jugadores acaben foses, després de molts minuts a les cames, moltes d’elles en posicions que no són les pròpies, amb desavantatges físics que generen molt desgast, mig lesionades.... I per molt amor propi que hi posin, ara mateix tal com estan les coses, no n’hi ha prou. L’equip pot arribar a excel·lir durant vint minuts. Resisteix els deu següents. I es descompon en els deu darrers. Bàsicament perquè les forces ja no donen per a més. La rotació de banqueta cada vegada és més limitada i la càrrega física és molt important, amb dos partits per setmana (Eurocup i lliga) i tots dos de molta transcendència. No hi ha marge per reservar forces, doncs.

I amb aquest panorama afrontem, de nou, una cita vital. Amb un partit, demà, de cara o creu contra el Besiktas en què caldrà recórrer a una gesta si es vol superar l’eliminatòria. A Turquia, el mateix motlle que contra l’Avenida. Trenta minuts de resistència que et permetien aspirar a tot. I un darrer quart per oblidar, amb un parcial de 25 a 7, que obliga a guanyar a Fontajau de més de 21 punts. D’entrada, cal trobar la manera per ampliar el marge de lucidesa fins als quaranta minuts. I per aconseguir-ho és imperiós que Marianna Tolo torni a la pista. Aquests tres partits sense la seva presència han posat en evidència que l’australiana és una líder silenciosa sense la qual l’equip no té l’estabilitat necessària. Amb ella, i si també es pot comptar amb Giedre Labuckiene, la cosa agafa un altre caire. Perquè la gegant Yueri Li (2 metres d’alçada) no jugui a plaer com en el partit d’anada. I perquè Magarity i Bertsch no hagin de doblar esforços. Per la seva part, Fontajau donarà la talla, amb l’ànim de viure una nit europea èpica. No fallarà tot i saber que el repte és immensament gran. Però qui diu impossible?