Xavi té el dret a replicar i a utilitzar el fet de passar a quarts de final de la Champions per mostrar una de les ambicions d’aquesta dimissió diferida: cobrar-se factures periodístiques. Tot és molt legítim, però el problema de fons és un altre, és el caure en el nuñisme més ranci que veu el periodisme com un mecanisme per fer publicitat en positiu del govern del club: No volen opinió lliure que fiscalitzi per bé o per mal, volen portaveus cecs de la seva gestió.

Per això el debat no l’hem de posar en si Xavi calla la boca o no als periodistes, que ho pot fer i no passa res, sinó en què ha pujat al carro dels que anhelen veus servils al seu voltant, un desig que només respon al complex d’inferioritat que ha mostrat aquests darrers mesos, en què ha convertit la sala de premsa en un espai de cerca constant de reconeixement. Molt adolescent tot plegat i, per què no dir-ho, ens ha fet patir en els moments que exigia les gràcies per ocupar-se de la banqueta del Barça com si estigués fent labor missionera a Somàlia.

A partir d’aquí, marxarà dolgut, pensant que el periodisme ha estat injust amb ell quan ha estat més protegit que mai, pensant que sempre l’hem comparat amb Guardiola quan ha estat ell qui s’ha barallat contra si mateix, pensant que es mereixia molt més quan ens hem agafat a qualsevol llum per creure en el seu projecte, pensant que no li valorem eliminatòries com les d’ahir quan és ell que les guanya des de la banqueta, però al final, aquí el problema no és la lliure opinió sinó és ell i el seu entorn, persones que si haguessin tingut l’autoestima a lloc segurament no s’haurien tancat en el seu búnquer per por d’encarar la veritat tal com és. Ja ho sabem, a tots ens passa, viure en el nostre món enclaustrat és molt més còmode que intentar llegir la complexitat de la realitat: Nuñisme pur, i dol escriure-ho, perquè molts seguim pensant que la millor opció per a la banqueta del Barça continua sent Xavi Hernández.