La pluja, desinhibida al matí però cansada, ens sorprèn amb força després del primer gol. Generosa, no ha permès que ningú es fes enrere per les inclemències meteorològiques i es perdés l’espectacle. Si hem de guanyar, que plogui sempre a Montilivi.

S’obren paraigües. La creativitat de l’equip es desplega també a la grada per fer front a la pluja. Els que duen draps secs assequen els seients d’altri. A qui s’ha deixat el paraigua al cotxe, li’n presten un abans que quedi xop. N’hi ha que se les empesquen com poden per driblar l’aigua, proveïts amb dos parells de mitjons i vambes sofertes, arrecerant-se al bar o amb diaris o bosses per cobrir el seient. Bromes d’aquell que hi és perquè li han regalat. Li feia il·lusió, però suplica sorneguer que la pròxima sigui a cobert mentre més enllà un no sap si plorar o riure perquè sembla un pallasso.

Qui té un què troba un com. Qualsevol bogeria per veure el Girona a Montilivi, un bloc de ciment humil i vetust on flueix la vida i la relació entre els socis que es va enfortint en cada abraçada de gol i escridassades vers una altra actuació eixelebrada del col·legiat. És una pena que hàgim de jugar excels per no permetre que el paper galdós de l’àrbitre no afecti el resultat d’un equip que obté tres punts més al sarró, però sobretot, més aficionats que en comptes de marxar rabent s’esperen a aplaudir els jugadors, que retornen l’agraïment en un ritual que, partit a partit, serà immortal.