Fa cara de martingala. La interlocutòria del jutjat mercantil núm. 8 de Barcelona del 13 de febrer contra els pirates del futbol televisat dictada pel jovenàs Javier Ramos de la Peña, nascut el 28 de gener del 1992, jutge número 190 dels 663 que aspiraven a la carrera dels 4.910 magistrats en exercici, segons l’escalafó tancat el 31 de març d’ara fa un any i publicat pel BOE a instàncies del Consell General del Poder Judicial, fa cara de martingala.

I no és pas que en faci perquè la justícia, en aquest país, s’administri en nom d’un rei amb l’equanimitat de Felip de Borbó (article 117 de la Constitució del Regne d’Espanya); ni tampoc perquè, temps ha, aquí sapiguem que difficilius est prouincias optimere quam facere; uiribus parantur, iure retinentur (‘és més difícil retenir les províncies que no pas conquerir-les; es guanyen amb la força, però es mantenen amb la justícia’), que va dir Publi Aneu Florus al segle I; ni tan sols perquè, dels nostres rebesavis, conservem dites com ara “Déu conservi la justícia i ens en guardi”, “Ser més tort que la justícia” i “El diner tot ho abasta i de la justícia torç la balança”; ni per les raons dels nostres avis i pares que van patir-la en una dictadura militar i religiosa (sí, aquí, allò de què la misèria mental –i la ultradreta– fa escarafalls dels països islàmics va fonamentar la jurisprudència d’ara); ni tampoc per l’experiència pròpia, i ja em perdonaran aquest botó de mostra: deu fer cap a 40 anys, Constitució aprovada, eleccions fetes i l’exemplaritat de la Transició democràtica internacionalment esbombada (devia ser el mateix any de la proclamació de Barcelona com a seu dels Jocs de la XXV Olimpíada, Espanya ja era a l’OTAN i un estat d’Europa), un servidor va denunciar els Salesians per incompliment de contracte. I en va rebre la sentència a la porta del judici: “No hem tingut sort –va dir l’advocada, en una avantsala lúgubre de la magistratura del treball–; el jutge és un exsalesià i són faves comptades.”

Vam perdre el cas per una norma rebuscada en una llei no abolida dels anys en què el món combatia el feixisme durant la II Guerra Mundial i, a Espanya, legislava.

I tampoc no fa cara de martingala perquè costi de creure que els jutges no siguin els executors d’una jurisprudència feta a la mida de l’argolla dels súbdits, ni perquè no siguem conscients que la justícia d’aquest país no és sinó com les Torres Bessones, ensorrades pel col·lapse dels pisos de sobre, ni perquè resulti rocambolesc que un jutge que el 31 de març del 2023 constava com de primera instància al jutjat núm. 4 de Granollers, quinze dies abans, el 16 març, ja hagués estat ascendit a la magistratura amb competència en matèria mercantil i destí a l’Audiència de Girona (on, el 9 de maig, el president en funcions va acordar d’adscriure’l a la secció primera), i que 3,5 pàgines de les 9 de la interlocutòria per la qual un exmilitant de l’extrema dreta, Javier Tebas, en nom d’una empresa privada, La Liga (“associació privada”, en diuen els estatuts), pot exigir a les empreses de telefonia que ens espiïn a casa, es destinin a justificar com és que aquest jutge de Girona té, des d’un jutjat de Barcelona, competències territorials, com dubtava la fiscalia, per intervenir en un litigi entre empreses de Madrid. I no, tampoc no en fa perquè, com que és molt de pel·lícula de mafiosos que les querelles es presentin on i quan hi ha un jutge afí, la realitat que hem de creure ens aparta de la sospita que res de debò no s’assembla al que ens mostra el cinema.

No. Si fa cara de martingala de ficció és perquè la història ens ensenya que els qui ataquen els pirates amb les lleis dels reis no eren els jutges, sinó els corsaris.