Fa cara de mar­tin­gala. La inter­lo­cutòria del jut­jat mer­can­til núm. 8 de Bar­ce­lona del 13 de febrer con­tra els pira­tes del fut­bol tele­vi­sat dic­tada pel jovenàs Javier Ramos de la Peña, nas­cut el 28 de gener del 1992, jutge número 190 dels 663 que aspi­ra­ven a la car­rera dels 4.910 magis­trats en exer­cici, segons l’esca­lafó tan­cat el 31 de març d’ara fa un any i publi­cat pel BOE a instàncies del Con­sell Gene­ral del Poder Judi­cial, fa cara de mar­tin­gala.

I no és pas que en faci perquè la justícia, en aquest país, s’admi­nis­tri en nom d’un rei amb l’equa­ni­mi­tat de Felip de Borbó (arti­cle 117 de la Cons­ti­tució del Regne d’Espa­nya); ni tam­poc perquè, temps ha, aquí sapi­guem que dif­fi­ci­lius est pro­uin­cias opti­mere quam facere; uiri­bus paran­tur, iure reti­nen­tur (‘és més difícil rete­nir les províncies que no pas con­que­rir-les; es gua­nyen amb la força, però es man­te­nen amb la justícia’), que va dir Publi Aneu Flo­rus al segle I; ni tan sols perquè, dels nos­tres rebesa­vis, con­ser­vem dites com ara “Déu con­servi la justícia i ens en guardi”, “Ser més tort que la justícia” i “El diner tot ho abasta i de la justícia torç la balança”; ni per les raons dels nos­tres avis i pares que van patir-la en una dic­ta­dura mili­tar i reli­gi­osa (sí, aquí, allò de què la misèria men­tal –i la ultra­dreta– fa esca­ra­falls dels països islàmics va fona­men­tar la juris­prudència d’ara); ni tam­poc per l’experiència pròpia, i ja em per­do­na­ran aquest botó de mos­tra: deu fer cap a 40 anys, Cons­ti­tució apro­vada, elec­ci­ons fetes i l’exem­pla­ri­tat de la Tran­sició democràtica inter­na­ci­o­nal­ment esbom­bada (devia ser el mateix any de la pro­cla­mació de Bar­ce­lona com a seu dels Jocs de la XXV Olimpíada, Espa­nya ja era a l’OTAN i un estat d’Europa), un ser­vi­dor va denun­ciar els Sale­si­ans per incom­pli­ment de con­tracte. I en va rebre la sentència a la porta del judici: “No hem tin­gut sort –va dir l’advo­cada, en una avant­sala lúgubre de la magis­tra­tura del tre­ball–; el jutge és un exsa­lesià i són faves comp­ta­des.”

Vam per­dre el cas per una norma rebus­cada en una llei no abo­lida dels anys en què el món com­ba­tia el fei­xisme durant la II Guerra Mun­dial i, a Espa­nya, legis­lava.

I tam­poc no fa cara de mar­tin­gala perquè costi de creure que els jut­ges no siguin els exe­cu­tors d’una juris­prudència feta a la mida de l’argo­lla dels súbdits, ni perquè no siguem cons­ci­ents que la justícia d’aquest país no és sinó com les Tor­res Bes­so­nes, ensor­ra­des pel col·lapse dels pisos de sobre, ni perquè resulti rocam­bo­lesc que un jutge que el 31 de març del 2023 cons­tava com de pri­mera instància al jut­jat núm. 4 de Gra­no­llers, quinze dies abans, el 16 març, ja hagués estat ascen­dit a la magis­tra­tura amb com­petència en matèria mer­can­til i destí a l’Audiència de Girona (on, el 9 de maig, el pre­si­dent en fun­ci­ons va acor­dar d’ads­criure’l a la secció pri­mera), i que 3,5 pàgines de les 9 de la inter­lo­cutòria per la qual un exmi­li­tant de l’extrema dreta, Javier Tebas, en nom d’una empresa pri­vada, La Liga (“asso­ci­ació pri­vada”, en diuen els esta­tuts), pot exi­gir a les empre­ses de tele­fo­nia que ens espiïn a casa, es des­ti­nin a jus­ti­fi­car com és que aquest jutge de Girona té, des d’un jut­jat de Bar­ce­lona, com­petències ter­ri­to­ri­als, com dub­tava la fis­ca­lia, per inter­ve­nir en un litigi entre empre­ses de Madrid. I no, tam­poc no en fa perquè, com que és molt de pel·lícula de mafi­o­sos que les que­re­lles es pre­sen­tin on i quan hi ha un jutge afí, la rea­li­tat que hem de creure ens aparta de la sos­pita que res de debò no s’assem­bla al que ens mos­tra el cinema.

No. Si fa cara de mar­tin­gala de ficció és perquè la història ens ense­nya que els qui ata­quen els pira­tes amb les lleis dels reis no eren els jut­ges, sinó els cor­sa­ris.