Dir que no costa tant com dir que sí quan es pensa el contrari. Allò que no costa gens ni mica, però, és no fer res i observar les coses seguint la inèrcia del sifó o de la mànega per on l’aigua puja i baixa complint la combinatòria de les lleis del buit, de la gravetat i de la deixadesa. Certament, evitar els problemes de prendre partit és una postura molt d’aquí i de les nacions avesades a subsistir amb la resistència bioètica dels gossos, que, del llop, han passat a la fidelitat del millor animal de companyia.

La mala requesta dels problemes, ni tan solament no sembla que les campanyes dels estudiants de les tècniques de vendre, ni els manuals de la psicologia aplicada hagin pogut generalitzar el comportament de veure’ls com una oportunitat de millora; vivim, i ens convé reconèixer-ho, en un país habitat majoritàriament per individus que fan la viu-viu estalviant-se de solucionar els embolics naturalíssims dels ecosistemes complexos. Des de l’elector mandrós al sectari, fins al governant que se’n deriva, formem part d’un sistema formatiu que, si no excel·leix en el camp de la trigonometria és perquè no hem fet, de sortir per la tangent, una ciència pedagògica prou formulada (per la mateixa mandra d’haver-la de defensar davant de qualsevol força poderosa).

Que Pau Cubarsí i Lamine Yamal segueixin les passes de Pedri, que fa 4 anys que va jugar-ho tot, hivern i estiu, perquè la Real Federació Espanyola de Futbol –que és un negoci, no ho oblidem– va explotar-lo en els partits preparatoris i en els de l’Eurocopa i dels Jocs Olímpics, i ara arrossega les cames lesionades, no respon, però, tan sols a aquesta manera d’entendre el món tan d’ara i d’aquí, sinó a una manera de formar ciutadans ben poc aconsellable, si volem excel·lir en alguna cosa més que conformar una província exportadora de carn humana.

Deixar que les criatures s’eduquin soles observant l’entorn ja va ser qüestionat en els països del nord quan, eixint de les dues guerres mundials, Europa va plantejar-se l’origen del desastre. Vagin a Peronne i en el centre interpretatiu de la Gran Guerra veuran com la premsa i els llibres de les escoles van forjar el monstre.

Escarmentats, per dir-ho ràpid, els caps pensants de l’època van idear un sistema educatiu que evités l’engendrament de l’hecatombe amb què havia acabat la instrucció des de mitjan segle XIX fins a l’holocaust generalitzat de la primera meitat del XX. Per bastir un model a llarg termini, es van analitzar els fonaments ideològics de les escoles dels diversos estats europeus i van observar-se dos grans blocs, amb un espai de transició, curiosament localitzat en els països que van sortir de l’Edat Mitjana amb el protestantisme. En els països del sud, la idea base era que l’educació pertanyia a l’Estat –d’aquí que fos centralitzada i se sustentés en plans i recursos altament jerarquitzats. Pels del nord, pertanyia a l’individu i, per tant, cada comunitat subministrava el que s’ensenyava i allò que ho mantenia a partir de la immediatesa.

Deixant de banda els pros i contres de cada sistema, que van ser abastament debatuts i filtrats, d’aquell que deixava que cada individu es formés amb el que tenia a la vora se’n va extirpar, per esterilitzadora, la derivada d’evitar el conflicte.

No en tinguin cap dubte, anys després, ha estat la resistència a educar en el conflicte l’arrel del desastre dels resultats PISA i dels joves reaccionaris votants d’extrema dreta. I no en tinguin cap dubte, tampoc: els progenitors que als adolescents menors d’edat no els diuen que no, accepten que els exploti qualsevol Real Federació important-los tant un rave les conseqüències de la glòria present com als pares que, per evitar el conflicte, confien que, sense xuclar, la inèrcia del sifó ja els deixarà anar com a persones.