La gestió emocional d’aquesta temporada no és fàcil per a ningú. No m’havia passat mai que agraís una jornada sense partit del Girona. Necessitava una treva. L’objectiu i el vaivé d’emocions és de tal magnitud que em costa desconnectar.

Venim de lluny i tenim traumes afegits. Hem rebut massa patacades que ens han fet sospitar que som un equip que tenim la síndrome del gos apallissat inscrita al codi genètic. I no és això, companys, no és això. La nostra història recent és d’èxit i, encara que sembli contradictori, fins i tot les derrotes ho eren. El que compta és arribar a final de temporada amb possibilitats en els objectius. I les darreres temporades hem arribat al final amb possibilitat de pujar i, l’any passat, fins i tot de ser a Europa. Ja sabem de què va això. Toca gestionar-ho bé. Tres victòries més i ho tocarem amb el palmell de les dues mans.

És normal i fins i tot comprensible que ara que portem una mala ratxa a fora de casa es critiqui la gestió de minuts de Míchel, que recordem els que no juguen i els fitxatges que no van arribar. Acabar entre els quatre primers és una gesta tan gran que no sé si la podem calibrar, i el neguit per arribar-hi és proporcional a la dimensió de la proesa. Agafem forces als camps base, que el tram final serà dur. Tinc la sensació que no només els jugadors necessiten descansar, els aficionats també hem de desconnectar, agafar distància i confiar. Ens la deuen i estic segur que la cobrarem.