El 10 de juliol del 1925, el pre­si­dent del F.C. Bar­ce­lona, Joan Gam­per, va pre­sen­tar la dimissió. La premsa, sot­mesa a la cen­sura per la dic­ta­dura de Primo de Rivera, va infor­mar de la notícia de manera telegràfica, sense massa comen­ta­ris. En rea­li­tat, no s’havia trac­tat d’una marxa voluntària. La dic­ta­dura l’havia obli­gat a dimi­tir com a mesura de represàlia per la xiu­lada a l’himne espa­nyol que s’havia produït, algu­nes set­ma­nes enrere, en un par­tit d’home­natge con­tra el Júpiter. Al seu lloc es va situar Arcadi Bala­guer, indus­trial aristòcrata (era baró d’Ovil­var), monàrquic acèrrim i amic per­so­nal del rei Alfons XIII.

Gam­per no només va ser expul­sat del club, sinó també del país. El 5 de juliol, la premsa infor­mava que havia mar­xat cap a Suïssa, el seu país d’ori­gen. Alguns dia­ris, com ara l’Heraldo de Madrid, expli­ca­ven que “havia estat des­ter­rat com a estran­ger inde­sit­ja­ble” i que se l’havia “con­vi­dat a tras­pas­sar la fron­tera”. D’altres, com ara el Xut!, deien que hi havia anat d’“excursió”. Gam­per va poder tor­nar algu­nes set­ma­nes després, però amb la con­dició que aban­donés per sem­pre la pre­sidència del club. El fun­da­dor del club, doncs, es va veure obli­gat a man­te­nir-se en un segon terme: “Gam­per s’havia allu­nyat de tota inter­venció activa en el si del F.C. Bar­ce­lona i sols com a espec­ta­dor assis­tia als grans par­tit de les Corts per no des­vet­llar recels ni sus­picàcies de la gent dic­ta­to­rial”, escriurà, anys després, un cro­nista des del diari La Publi­ci­tat. Aquell inci­dent va repre­sen­tar un punt final en la tra­jectòria de l’home que havia estat clau en la fun­dació del club 27 anys enrere i que va que­dar-ne mar­gi­nat durant anys. I, en l’àmbit per­so­nal, també va com­por­tar l’inici d’un declivi ine­xo­ra­ble, com­pli­cat pels pro­ble­mes econòmics i per una pro­funda depressió, que el van por­tar a suïcidar-se cinc anys després.

A banda d’aquest final tràgic, les san­ci­ons con­tra el Fut­bol Club Bar­ce­lona van des­fer­mar una onada de soli­da­ri­tat entre les ins­ti­tu­ci­ons i la soci­e­tat bar­ce­lo­nina. Pocs dies després, el set­ma­nari L’Esport Català infor­mava que “s’imposa el cri­teri que el cam­pi­o­nat de Cata­lu­nya no pot començar de jugar-se fins que l’actual campió pugui tor­nar a jugar, ja que les san­ci­ons que sofreix són d’un ordre que res té que veure amb l’esport i, per tant, no pot treure’s el dret legítim que té el F.C. Bar­ce­lona a dis­pu­tar el títol”. La soli­da­ri­tat va arri­bar des de tots els racons del país. La Banca Jover va obrir una subs­cripció pública per pagar les des­pe­ses del Bar­ce­lona i l’Orfeó Renai­xe­ment de Sants va ofe­rir els seus locals a l’Orfeó Català, l’altra enti­tat afec­tada per la sanció. Alguns ciu­ta­dans, a títol indi­vi­dual, es van posar l’escut del Barça o les qua­tre bar­res al trau, una acti­tud que va pro­vo­car algu­nes san­ci­ons. Fins i tot a Madrid alguns artis­tes i intel·lec­tu­als es van afe­gir a una cam­pa­nya de soli­da­ri­tat amb l’Orfeó, l’altra enti­tat san­ci­o­nada. Sense pos­si­bi­li­tat de cobrar les quo­tes dels socis i amb el camp clau­su­rat, la sanció va repre­sen­tar un cop dur per al Barça, però els socis i els juga­dors es van man­te­nir fidels a l’enti­tat, i fins i tot la majo­ria de clubs cata­lans es van ave­nir a ajor­nar el cam­pi­o­nat de Cata­lu­nya fins a l’aixe­ca­ment de la sus­pensió, que no es va pro­duir fins al 17 de desem­bre d’aquell any.