El dia 28 de març es compliran 40 anys de l’aprovació del conegut com a “decret anti Porta”. Amb aquesta norma, el govern de Felipe González va barrar el pas a la reelecció de Pablo Porta al capdavant de la Reial Federació Espanyola de Futbol (RFEF), atès que impedia designar un president per un quart mandat consecutiu. Un fet rellevant, perquè va suposar la primera intromissió “democràtica” de l’Estat en el funcionament del màxim organisme responsable del futbol espanyol.

Durant el franquisme, els dirigents de la RFEF eren nomenats per la Secretaría General del Movimiento, perpetuació de la Falange Española Tradicionalista y de las JONS. Això conferia un marcat caràcter ideològic al càrrec de president del futbol espanyol. Després de la mort de Franco, l’elecció va passar a mans dels membres de la federació segons els seus propis estatuts. Pablo Porta havia estat designat per Fernando Herrero Tejedor uns mesos abans de la mort del dictador i, posteriorment, va ser ratificat pels clubs de futbol. Era l’únic candidat.

Manuel Vázquez Montalbán va denunciar la falta de renovació en els càrrecs polítics vinculats al franquisme en el futbol espanyol i va encunyar l’expressió “búnquer federatiu” per referir-s’hi (“A por la ruptura futbolística”, Por Favor, 1975). Uns anys més tard, un informe del periodista Joaquim Ibarz revelava el passat obscur de Porta com a responsable del Sindicato Español Universitario (SEU). Aquest jove falangista havia dirigit la repressió contra els estudiants republicans als anys quaranta. Des d’aleshores, el periodista barceloní va demanar insistentment la dimissió del president de la RFEF (“Porta, dimite. La democracia no te admite”, Por Favor, 1977). Tanmateix, el suport de la resta de dirigents federatius feia palesa la dificultat per transformar unes associacions esportives hereves del franquisme (“Las federaciones dieron el portazo”, Por Favor, 1977).

Curiosament, l’any 1996 el govern socialista es va autoesmenar i va modificar el reial decret de federacions tot anul·lant la limitació de mandats. Una iniciativa legislativa que confirmava la intenció de fer fora Porta amb l’anterior regulació aprovada el 1984. Gràcies a aquest canvi, Ángel María Villar es va poder mantenir com a màxim responsable del futbol espanyol durant gairebé 30 anys, fins que el Consell Superior d’Esports, presidit pel popular José Ramon Lete, el va suspendre per la seva implicació en el cas Soule.

L’agost passat, un altre govern socialista va sol·licitar al Tribunal d’Arbitratge de l’Esport (TAD) la suspensió de Rubiales pel seu comportament, petó a Jennifer Hermoso inclòs, durant la final del mundial. En vista de la qualificació dels fets només com a “greus” per part del tribunal, el Consell Superior d’Esports (CSD) va demanar l’aplicació cautelar de la mesura per l’afectació sobre la imatge de l’esport espanyol i del país. Una màcula que posava en risc l’organització del mundial masculí del 2030.

Malauradament, fa sis dies vam assistir al darrer capítol dels tripijocs federatius. La Unitat Central Operativa (UCO) de la Guàrdia Civil va procedir a l’escorcoll de la RFEF per tal d’investigar contractes irregulars en la concessió de la supercopa d’Espanya a l’Aràbia Saudita. No hi ha dubte que, malgrat la desitjable separació entre política i esport, de vegades és necessària la intervenció dels poders de l’Estat (legislatiu, executiu o judicial) per tal d’evitar el feixisme, la corrupció i l’abús de poder en les institucions futbolístiques. No discutirem ara si l’atenció que rep el futbol i les passions que desperta són les que mereix una activitat d’entreteniment, però, com que la realitat s’imposa, val més que els responsables polítics es preocupin dels missatges que s’emeten a través d’aquest immens amplificador social. No es tracta tant d’un exercici de patriotisme per defensar una marca com d’un deure moral per protegir uns valors democràtics.