Decepció màxima. La imatge de l’Uni Girona en la copa de la Reina de bàsquet ha estat molt decebedora. La mala sort comença a deixar de ser una excusa. La realitat és que l’equip circula per una muntanya russa que provoca moments excelsos de joc i d’altres d’imperdonables. De cop s’encenen guspires que et fan pensar en un equip top, però, tot seguit, es desinfla contra un rival en teoria menys competitiu. D’esgarrapar a la pista a actituds per fer-s’ho mirar. D’una química esperançadora a un desgavell inexplicable. Del blanc al negre d’un dia per l’altre. I aquesta falta d’estabilitat, aquesta muntanya russa constant, ha dominat tota la temporada. I així és molt complicat aixecar el cap definitivament. Deia Roberto Íñiguez, quan va ser presentat com a nou tècnic, que el seu nom no és “Milagros”. I no, definitivament no ho és. I qui es pensava que el tècnic fa la cosa, doncs anava molt equivocat. Quan va arribar, el panorama no era el millor: l’equip ja estava confeccionat, tocat mentalment, i la ràtzia de lesions ha dificultat com mai la feina. Però hi ha qui li atribuïa quasi dots màgics. I no, la màgia no s’ha produït. O, més ben dit, no té continuïtat. Aquest és el gran problema. Aquestes arenes movedisses en què es mou l’equip, en què tot d’una sembla que se’n surt però al cap de poca estona ja torna a tenir les cames al mig del fang.

En aquesta edició de la copa de la Reina, l’Uni no sortia com a favorit, ni de bon tros. Però se li demanava alguna cosa més. Tornar a casa tot just començar, sense possibilitats de jugar com a mínim la semifinal, és un bagatge pobre. I no és tant la derrota com la imatge que es va oferir. Aquella sensació que la cosa no donava per a més. O no se’n sabia treure prou suc. La baixa a darrera hora de Magarity va ser, tal com estan les coses, un sotrac al qual l’equip no es va saber sobreposar. En la llista de la infermeria ja hi havia Labuckiene i, tot just començar el partit, s’hi va afegir Etxarri. Mala sort? Això caldria analitzar-ho bé, amb calma i amb tota la informació a disposició. La qüestió és que no es van saber trobar alternatives per suplir la feina de Magarity, que, indiscutiblement, és la jugadora que fa de pal de paller aquesta temporada. No es va saber trobar ni a la pista ni a la banqueta. Tampoc hi va ajudar la falta de rotació, especialment en el joc interior. I el resultat no podia ser pitjor: idees nul·les en atac i, en la segona meitat, un colador en defensa. I cap a casa. Amb la impressió que es podria haver fet més, amb el desconcert que això suposa per a l’afició i per a les mateixes jugadores.

Enterrades les possibilitats de títol a Europa –en aquest cas, però, haver arribat a la semifinal no es pot considerar un fracàs– i en la copa, ara tota l’atenció se centra en la lliga. El València i el Saragossa ja s’han erigit en grans dominadors del que s’entreveu com una nova era en el bàsquet femení. Però, en el cas de l’Uni, la qüestió ja no és tant la possibilitat d’aixecar el títol –complicat, certament–, sinó la necessitat de recuperar sensacions, de sentir-se equip top i d’oferir una imatge com a tal. En definitiva, de competir de tu a tu. I, per arribar aquí, és indispensable baixar d’una vegada de la muntanya russa i que, d’aquí a final de temporada, la cosa vagi planera. Ara mateix, aquest hauria de ser l’objectiu principal a abastar. Menys xarbot amunt i avall. Perquè no es tracta de fer miracles. Sinó de plantar definitivament els peus a la realitat i avançar. I, a partir d’aquí, ja es veurà.