L’únic consol de penjar les botes és que al cap de quatre dies, des de la grada, observes embadalit els fills corrent darrere la pilota. Vesteixen la mateixa samarreta que lluïes tu. Més elàstica i elegant, però l’escut és idèntic. No és senzill, però tens clar que quan l’àrbitre xiula no vols ser pare, hooligan, entrenador, coach histèric ni representant a la vegada, així que et mossegues la llengua per no brindar-los correccions constants sobre l’art futbolístic perquè, és clar, et creies el més bo de l’equip i només les circumstàncies et van impedir fer carrera.

Des de la primera vegada que els vas calmar en braços a l’hospital, fantasiaves que et faries d’or gràcies als seus gols, però en el moment que captes que amb el futbol no et jubilaran abans d’hora, prens distància i comences a gaudir. L’avui és màgic, únic. Els veus córrer pel camp, inspecciones els seus moviments mossegant la pilota, comproves com no s’arronsen davant d’un rival que fa dos pams més que ells (al contrari de tu), endevines on la passaran perquè tenen el toc que ves per on han heretat de tu, els veus escoltar atents les indicacions de l’entrenador, fins i tot fer morros perquè els toca escalfar banqueta.

Quin plaer de món descobreixes quan tanques la boca, observes i fas l’únic paper que et pertoca: el del pare frisós i nostàlgic que li cau la bava essent testimoni de com els fills segueixen els seus passos i es diverteixen jugant a futbol.