Cubarsí és el cosí bon jan, el discret, el del somriure espontani als dinars familiars, que ha seguit la seva vida amb normalitat mentre vivia l’excepcionalitat d’anar creixent al Barça, el nebot trempat, el que tracta els grans de la casa amb afecte que es convertia en prudència mesurada quan era preguntat pel seu dia a dia a la ciutat esportiva, l’amic ben parit, el de donar mesura al llampat de la colla, el que en els partidets amb els col·legues tampoc deixava veure el motiu pel qual en Xavi el mirava de reüll de feia mesos: en Cubarsí sobretot és en Pau.

Per això l’afició del Barça, necessitada de referents propers per establir la connexió emocional amb l’equip, ha caigut rendida als peus d’un Cubarsí que ens remet a tots els Paus, Jans, Llucs, Arnaus o Mateus que envolten el nostre dia a dia, l’adolescent bona gent del nom del qual dubten a vegades al poble, però a qui tothom crida pel malnom del pare o el cognom de l’avi: tots els que tenim arrels en pobles petits hem estat un Pau Cubarsí fent rebotar la pilota contra la paret de l’església.

Així doncs, és lògica i elogiable la protecció tribal que tindrà en Pau per part d’una afició que l’embolcallarà com qui abriga un membre de la família, com qui empara amb calidesa el nen que tots portem a dins, el somni d’arribar al Camp Nou pel simple gust de trobar aquell instant perfecte on emoció, identitat, i vocació s’ajunten en un tot.

En definitiva, Cubarsí és el central del Barça, però en Pau podria ser qualsevol del nostres fills; per això l’afició culé tindrà amb ell aquell comportament de pertinença tan únic al Camp Nou amb els Guardioles de la vida: si toqueu en Cubarsí toqueu tots els nostres Paus.