Cubarsí és el cosí bon jan, el dis­cret, el del som­riure espon­tani als dinars fami­li­ars, que ha seguit la seva vida amb nor­ma­li­tat men­tre vivia l’excep­ci­o­na­li­tat d’anar crei­xent al Barça, el nebot trem­pat, el que tracta els grans de la casa amb afecte que es con­ver­tia en prudència mesu­rada quan era pre­gun­tat pel seu dia a dia a la ciu­tat espor­tiva, l’amic ben parit, el de donar mesura al llam­pat de la colla, el que en els par­ti­dets amb els col·legues tam­poc dei­xava veure el motiu pel qual en Xavi el mirava de reüll de feia mesos: en Cubarsí sobre­tot és en Pau.

Per això l’afició del Barça, neces­si­tada de refe­rents pro­pers per esta­blir la con­nexió emo­ci­o­nal amb l’equip, ha cai­gut ren­dida als peus d’un Cubarsí que ens remet a tots els Paus, Jans, Llucs, Arnaus o Mateus que envol­ten el nos­tre dia a dia, l’ado­les­cent bona gent del nom del qual dub­ten a vega­des al poble, però a qui tot­hom crida pel mal­nom del pare o el cognom de l’avi: tots els que tenim arrels en pobles petits hem estat un Pau Cubarsí fent rebo­tar la pilota con­tra la paret de l’església.

Així doncs, és lògica i elo­gi­a­ble la pro­tecció tri­bal que tindrà en Pau per part d’una afició que l’embol­ca­llarà com qui abriga un mem­bre de la família, com qui empara amb cali­desa el nen que tots por­tem a dins, el somni d’arri­bar al Camp Nou pel sim­ple gust de tro­bar aquell ins­tant per­fecte on emoció, iden­ti­tat, i vocació s’ajun­ten en un tot.

En defi­ni­tiva, Cubarsí és el cen­tral del Barça, però en Pau podria ser qual­se­vol del nos­tres fills; per això l’afició culé tindrà amb ell aquell com­por­ta­ment de per­ti­nença tan únic al Camp Nou amb els Guar­di­o­les de la vida: si toqueu en Cubarsí toqueu tots els nos­tres Paus.