A la manera dels jocs atlètics que, pels nostres ulls, els escriptors antics observaven coberts amb un himàtion de llana sobre el quitó, o túnica, i, segurament, amb un barret de palla o feltre, anomenat pètasos, si els considerem prou madurs per protegir-se, a les grades, del sol que hi esclatava o de les fiblades artrítiques del fred que també hi feia, contemplar, avui, la brega amb què es vol moure la presidència del Futbol Club Barcelona com una mostra de la crisi de governança del país ens pot dur fàcilment a llegir-ho tot plegat com una tragèdia i, d’aquí, a constatar que, sota la capa del sol, res no s’esdevé de nou o que, per fer-nos entendre pels pallussos, no hi ha res de random, en aquesta història.

Ja de gran, Sòfocles, a la meitat d’Electra, escrita cap al 417 abans de la nostra era, fa narrar tan minuciosament al seu preceptor la falsa mort d’Orestes en una cursa de carros, que no solament el cinema de romans (o pèplum) l’ha reproduïda, per fidedigna, en pel·lícules com Ben Hur, sinó que ens demostra que l’interès de l’espectacle esportiu com un teatre del món, ja el cultivaven els nostres predecessors de la Grècia clàssica; potser perquè mirar-lo a l’inrevés, veure el món com un escenari, com Shakespeare fa dir al contemplatiu Jaques a l’escena 7a del II acte d’Al vostre gust, una comèdia de fa 425 anys, ha estat una imprudència.

El cas és que governar una entitat esportiva que, al capdavall, no seria sinó una atracció d’emocions –a semblança d’una muntanya russa (o d’un Shambhala, siguem moderns)– com diuen els qui redueixen el violí a una capsa de fusta, està condemnat al fracàs, perquè en això d’emocionar-se, cadascú escombra cap a casa. Ara bé, si acceptem la probabilitat, per petita que no sigui, que una organització dedicada a promoure una activitat atlètica té la necessitat d’immiscir-se en el món on és –encara que no sigui sinó per facilitar l’assistència de practicants i espectadors– haurem d’admetre que presidir un club com el Futbol Club Barcelona és alguna cosa més que fer seure la gent en una vagoneta i enviar-li els nervis a fer punyetes.

Prendre les regnes d’una qualsevol entitat complexa pressuposa d’entrada, doncs, obtenir la condemna tant d’aquells qui tenen la música com l’efecte col·lateral d’un instrument com la d’aquells a qui no els agrada com sona; i d’aquella gent per a qui tan sols de veure la vagoneta ja en té prou, com d’aquella que no serà mai prou feliç fins que no senti les endorfines rebentant-li les còrnies. És d’aquest estat tràgic que en surten els governs mediocres; és a dir, els regidors de la cosa pública d’obediència demoscòpica.

Pujar a cavall d’una quadriga desbocada, a més, era tant d’audaços quan els cavalls eren el motor de l’espectacle atlètic com ara posar-se a dirigir una entitat quan l’espai del trencaclosques on ha d’encabir-se és ple d’arestes –o la partida té les cartes marcades o, el joc, les regles de qui guanya.

Pel que fa a les bèsties, cal saber-les enganyar, per generar-los la confiança imprescindible per començar la calma (mantenir-la, després, ja no depèn dels resultats, sinó del mal que s’estalvia); per a les arestes, convé llimar i ajustar-se, i a les partides i al joc, més que valentia, és necessària força a l’esquena per poder-hi plantar cara.

Observar l’espectacle dels qui posen pals a les rodes fa pensar si no són ximples que senten campanes ignorant a què toquen, viuen instal·lats en una torre d’ivori o tenen el món com l’espectacle que es miren, no pas suportant la inclemència del temps, sinó cínicament des d’una llotja.