No han estat poques les vega­des que la comu­ni­tat alpinística ha recla­mat una nor­ma­tiva que reguli l’ascensió de l’Eve­rest. Tants anys de campi qui pugui han con­ver­tit la mun­ta­nya més alta del món (8.849 m) en un femer. Les seves dues rutes nor­mals són ara mateix un via­cru­cis de cadàvers, brutícia i excre­ments. Un immundícia pro­vo­cada per una mas­si­fi­cació exa­cer­bada que també ha com­por­tat pro­ble­mes de segu­re­tat que cal abor­dar. Segur que tots recor­da­rem aque­lla foto­gra­fia amb dot­ze­nes d’esca­la­dors en fila índia atu­rats al graó de Hillary, al cos­tat nepalès, espe­rant el seu torn per superar l’últim pas tècnic abans de poder fer cim al sos­tre del món. Una imatge que s’ha anat repe­tint els últims anys i que fa necessària una regu­lació que posi límit, si és neces­sari, als per­mi­sos per esca­lar la mun­ta­nya.

Això és el que han inten­tat fer aquesta tem­po­rada al cos­tat tibetà. Les auto­ri­tats xine­ses hi han impo­sat una quota màxima de 300 cli­ents per tem­po­rada que ha de ser­vir per evi­tar les aglo­me­ra­ci­ons que posen en perill la segu­re­tat dels alpi­nis­tes. Una decisió rao­na­ble i com­pren­si­ble que bona part dels experts havien recla­mat. El pro­blema, però, és que les matei­xes auto­ri­tats s’han pas­sat de fre­nada en el seu afany per esta­blir una nor­ma­tiva. És ben curiós com l’enorme maquinària burocràtica, quan es posa en marxa, actua de la mateixa manera a tot el món i arriba a pren­dre deci­si­ons incom­pren­si­bles, absur­des o con­tra­pro­du­ents. En aquest cas, la part polèmica de la nor­ma­tiva ve del fet que també s’obli­garà els alpi­nis­tes a uti­lit­zar l’oxi­gen de forma obli­gatòria a par­tir dels 7.000 metres d’alti­tud, amb el mateix objec­tiu de garan­tir la segu­re­tat dels alpi­nis­tes i evi­tar-los els ter­ri­bles efec­tes sobre la salut cau­sats pel mal d’altura.

Aquesta és una mesura incom­pren­si­ble, pen­sada per als cli­ents de les expe­di­ci­ons comer­ci­als, però no pas per als alpi­nis­tes d’elit que aspi­ren a por­tar a terme acti­vi­tats d’alt nivell a l’Eve­rest. Amb aquesta nor­ma­tiva, Kilian Jor­net no hau­ria pogut dur a terme el repte increïble d’esca­lar l’Eve­rest dos cops en una set­mana, d’una sola tirada i sense l’ús suple­men­tari d’oxi­gen. Ja hem dit altres vega­des que l’oxi­gen és un ele­ment de segu­re­tat que pot arri­bar a sal­var la vida d’un alpi­nista, però també des­vir­tua les ascen­si­ons perquè suposa reta­llar dos mil metres l’alçada de la mun­ta­nya. Hi ha alpi­nis­tes pre­pa­rats per abor­dar l’esca­lada a l’Eve­rest amb tots els ris­cos i difi­cul­tats inhe­rents a la seva ascensió, inclosa l’alti­tud. Aquesta nor­ma­tiva, però, posa en perill el progrés de l’alpi­nisme d’elit a la mun­ta­nya més alta del món.

Alguns experts, segons asse­gura la revista Des­ni­vel, avi­sen que això, a més, pot com­pro­me­tre la salut dels alpi­nis­tes perquè veu­ran limi­tada la seva capa­ci­tat d’acli­ma­tació i que­da­ran a mercè del bon fun­ci­o­na­ment dels apa­rells i de les reser­ves d’oxi­gen que tin­guin. És a dir, si a més de vuit mil metres, per qual­se­vol raó, no poden fer ús de l’oxi­gen suple­men­tari, el seu meta­bo­lisme no estarà adap­tat a aque­lla alti­tud extrema. Com­pro­va­rem el grau de com­pli­ment d’aquesta nor­ma­tiva i qui­nes con­seqüències té en la tem­po­rada que tot just comença. Tot ple­gat recorda les quei­xes dels page­sos cata­lans, ben legítimes i com­pren­si­bles, quan diuen que mol­tes nor­mes que els afec­ten les impo­sen fun­ci­o­na­ris i polítics que tre­pit­gen molts des­pat­xos, però que no s’enfan­guen mai els peus.