Xavi ha estat víctima de la volubilitat emocional del barcelonisme i coneix perfectament com els “queda’t si us plau” poden ser els “marxa ja” en qüestió de setmanes, com les imploracions de l’avui són els desenganys del demà, com els elogis per necessitat t’acaben tirant al carrer quan hi ha una alternativa millor en cartera: El Barça necessita ser servit per aquells que l’estimen, però poques vegades el Barça serveix de manera proporcional a l’entorn immediat.

Per això Xavi continua ferm en un moment en què creix el germen de la pressió mediàtica des de la mateixa junta, la llotja que va respirar amb la seva dimissió diferida i ara el veu com l’entrenador ideal per la temporada vinent. L’èxit de Xavi ha estat donar temps als corrents d’opinió del club perquè s’adonin que no hi ha alternativa de garanties.

Així doncs, en anys de penúria econòmica i institucional, quan es posen els elements a la màquina d’escollir tècnic i s’inclouen la variable de seguir amb el purgatori de Montjuïc, l’acceptació de la falta de liquiditat per construir un equip sense les peces desitjades, la necessitat d’apostar pel talent de casa per sobre de la incertesa del foraster, la urgència de fer també de portaveu oficial del club, l’exigència d’acceptar el personalisme de la presidència, i el requisit de fer de paraigües en una temporada en què es desconeix la incidència de Mbappé al Madrid, doncs el resultat final del candidat ideal és claríssim: Xavi Hernández.

Per tant, a partir d’ara la pressió interna i externa per la continuïtat de Xavi serà exponencial a l’aproximació del final de temporada, a una possible victòria davant el PSG, i a les diferents negatives d’entrenadors de primer nivell i acceptacions d’entrenadors que no volen servir el Barça, sinó que el veuen només com la redempció de fracassos personals recents o el trampolí per catapultar carreres secundàries.

En definitiva, Xavi té la situació on volia al mes de gener quan va dir que no però sí, quan va fer el gest per aconseguir el marge fins a final de temporada per redimir-se ell també dels darrers mesos de l’equip, quan va posar la pressió a la llotja i l’afició perquè valoressin si realment hi ha ara mateix un candidat millor per dirigir el Barça. Conclusió: Xavi ha guanyat i tindrà el gust de dir un no davant les imploracions de l’entorn, o dir un sí enfortit que serveixi també per canviar les regles del joc.