M’ho comentava fa poc un meu amic barcelonista: “L’únic equip de futbol amb el qual ara gaudeixo plenament és el Barça femení.” Conversant, em feia present que hi ha un estil de joc associat al Barça masculí (l’únic que fins fa poc comptava) que, transmès en les diferents categories, ha tingut uns períodes d’excel·lència en el primer equip amb Johan Cruyff, més intermitentment amb Frank Rijkaard i, potser de manera culminant, amb Pep Guardiola com a entrenadors. El cas és que ell considera (i, de fet, jo també) que aquesta excel·lència (entesa com ho és la poesia, pel que fa al llenguatge, i no en el sentit lligat a la productivitat) ara s’acompleix amb el primer equip del Barça femení.

Allò que ho regula tot és una dinàmica associativa, que fa que, semblant que juguin de memòria, la pilota sempre circuli amb precisió i sentit. Aquesta excel·lència, doncs, es fonamenta en una construcció col·lectiva, però, a vegades, brilla amb l’habilitat i la imaginació d’individualitats que fan que arribi alguna cosa bellament inesperada. Davant de la manera de jugar del Barça femení, tot i que pot detectar-se un interès creixent, sembla estrany que no se li faci més atenció, que no tingui més espectadors, que no es vegi i així es gaudeixi més. Hi ha encara una inèrcia a seguir el futbol masculí. També uns prejudicis masclistes que continuen menyspreant el futbol femení. Tant se val. Això és com les grans obres d’art: ho són, hi són, a banda del nombre de gent que les aprecia.