M’ho comen­tava fa poc un meu amic bar­ce­lo­nista: “L’únic equip de fut­bol amb el qual ara gau­deixo ple­na­ment és el Barça femení.” Con­ver­sant, em feia pre­sent que hi ha un estil de joc asso­ciat al Barça mas­culí (l’únic que fins fa poc comp­tava) que, transmès en les dife­rents cate­go­ries, ha tin­gut uns períodes d’excel·lència en el pri­mer equip amb Johan Cruyff, més inter­mi­tent­ment amb Frank Rijka­ard i, pot­ser de manera cul­mi­nant, amb Pep Guar­di­ola com a entre­na­dors. El cas és que ell con­si­dera (i, de fet, jo també) que aquesta excel·lència (entesa com ho és la poe­sia, pel que fa al llen­guatge, i no en el sen­tit lli­gat a la pro­duc­ti­vi­tat) ara s’acom­pleix amb el pri­mer equip del Barça femení.

Allò que ho regula tot és una dinàmica asso­ci­a­tiva, que fa que, sem­blant que juguin de memòria, la pilota sem­pre cir­culi amb pre­cisió i sen­tit. Aquesta excel·lència, doncs, es fona­menta en una cons­trucció col·lec­tiva, però, a vega­des, bri­lla amb l’habi­li­tat i la ima­gi­nació d’indi­vi­du­a­li­tats que fan que arribi alguna cosa bella­ment ines­pe­rada. Davant de la manera de jugar del Barça femení, tot i que pot detec­tar-se un interès crei­xent, sem­bla estrany que no se li faci més atenció, que no tin­gui més espec­ta­dors, que no es vegi i així es gau­deixi més. Hi ha encara una inèrcia a seguir el fut­bol mas­culí. També uns pre­ju­di­cis mas­clis­tes que con­ti­nuen menys­pre­ant el fut­bol femení. Tant se val. Això és com les grans obres d’art: ho són, hi són, a banda del nom­bre de gent que les apre­cia.