No és una història del present, tot i que podria ser-ho. Cal retrocedir fins al 5 de febrer de 1930, poc després de la dimissió del dictador Miguel Primo de Rivera. El seu substitut, el general Dámaso Berenguer, va aprovar una amnistia per intentar “pacificar els esperits”. O, dit en altres paraules, per salvar el cap d’Alfons XIII, que havia lligat el futur de la monarquia al del dictador. L’amnistia, però, no era incondicional, sinó que n’exceptuaven els delictes contra “la integritat de la Pàtria”; una limitació que tothom va interpretar com “una discriminació cap a Catalunya”. Durant la dictadura, un munt de catalans havien estat processats, empresonats o s’havien hagut d’exiliar per la fòbia anticatalana del dictador, que cinc dies després del cop d’estat havia aprovat un reial decret en què es dictaven “mesures i sancions contra el separatisme”. Entre els damnificats de la dictadura hi havia el polític Francesc Macià, futur president de la Generalitat, i set ciutadans que havien estat implicats en un complot per atemptar contra el rei Alfons XIII a les costes del Garraf.

La societat catalana va reaccionar en massa per demanar que s’ampliés l’amnistia; i, de passada, que es revisés els procés contra els encausats pel complot del Garraf. Es van inundar els despatxos ministerials amb més de 100.000 postals, més de 200.000 dones van signar un manifest i un munt d’entitats i institucions van enviar telegrames de protesta. I fins i tot es van organitzar manifestacions, tot i les prohibicions del governador civil, el general Ignasi Maria Despujol.

D’entre les iniciatives que es van impulsar destaca un manifest dels “esportius” catalans. En el text, que va difondre el setmanari La Rambla, es reclamava al cap del govern, el general Berenguer, que s’aprovés “una amnistia prou àmplia perquè els nostres germans en exili puguin tornar a la pàtria” i “una revisió dels processos perquè els nostres germans en presó puguin esperar, almenys, la justícia –estricta– d’una llei de garanties”. I s’acabava amb un missatge contundent: “No demanem res més, ni res menys que Justícia, la justícia que mereixen. Mentre no es faci, penseu que és tot un poble –tot aquest poble de Catalunya– el que estarà fora de la llei.” El manifest va rebre l’aval de milers d’esportistes de totes les disciplines: nedadors, atletes, gimnastes o futbolistes. Entre els signants hi havia alguns ídols del moment, com ara Ricard Zamora o Josep Samitier. També van donar-hi suport alguns clubs, com el Sant Andreu, el Martinenc o el Barça. Les signatures es van lliurar al president de la Diputació de Barcelona, Joan Maluquer, que va fer d’intermediari entre la societat catalana i el govern espanyol.

La pressió popular va obligar el règim a rectificar. Però no va fer-ho amb una ampliació de l’amnistia, tal com es demanava, sinó a través d’un indult exclusivament centrat en els set presos del complot del Garraf. No va ser fins al 14 d’abril del 1930 que el govern es va veure obligat a obrir novament les portes de les presons i va aprovar un “indult total de les penes (...) imposades per qualsevol jurisdicció i tribunal a tots els condemnat (...) pels delictes compresos en el reial decret del 18 de setembre del 1923”.