Hi ha moments en el futbol que són únics. El silenci que es produeix a les grades just abans de la rematada; el moment abans del servei inicial amb el fregadís de mans, les tensions i les expectatives a les cares de la gent; els himnes i cants entonats a cappella... Moments incomparables i difícils d’entendre per tots aquells que en viuen fora. A Montilivi tenim uns instants molt particulars. Quan l’àrbitre xiula el final i les grades, de manera incomprensible, es buiden en part, menys de la meitat de la gent ens quedem a la nostra localitat mentre els jugadors, al cercle central, celebren el resultat. Després es dirigeixen al Gol Sud, on canten i piquen de mans al ritme del Jovent Gironí. En acabat, parsimoniosament, venen cap a Preferent i van fent la volta al camp. Saluden, gesticulen i aplaudeixen a tots els aficionats. Stuani capitaneja la marxa. Drets, a la grada, veiem els papers moguts pel vent entre les butaques, ens freguem els ulls, comentem amb els veïns tot el que calgui, mentre esperem que arribin a la nostra altura per ovacionar-los i dir-los que tots som un. Un moment per gaudir del futbol, per no pensar en les seves misèries, per sentir-nos orgullosos d’allà on hem arribat i pensar que això no volem que s’acabi mai. Això sí, quan es perdi, feu la mateixa volta triomfal, perquè allà no hi som pels tres punts, hi som per valorar-vos l’entrega. El futbol és així, però el futbol també és això.