El destí i una feinada fosca al darrere han fet justícia. El periodista radiofònic que va cantar a l’audiència de Ràdio Igualada tots els títols del gran Igualada dels noranta, el millor equip del món –aquell grup totèmic liderat a la pista pels Santi Carda, Albert Folguera, Carles Folguera, David Gabaldon... i, a la banqueta, per Carlos Figueroa i el tàndem Tarrida-Pont en una etapa posterior–, és ara l’orgullós president de l’Igualada Hoquei Club. Manel Burón (1969) n’ha vist de tots els colors des que es va fer càrrec del club, el 2010, assumint un deute de 140.000 euros, que poc després es va incrementar amb 80.000 d’addicionals per dues denúncies laborals. El 30 de juny hauran fet net. Molts maldecaps econòmics que no han impedit que el club hagi passat de tenir onze equips a la base i dos sèniors als 24 equips de canalla i 4 de grans actuals, tota una declaració d’intencions que explica la idiosincràsia de l’entitat. “Mai no deixarem l’Igualada en l’estacada”, deia el president quan ningú no es presentava a les eleccions. Ha complert. Entre moltes altres qüestions, és responsable d’haver liderat l’aposta valenta pel planter formant un equip jove dirigit pel tècnic de la base Marc Muntané, que els ha vist créixer i els coneix de veritat. Una plantilla de jugadors de casa –quatre dels cinc titulars en la final van ser campions de Catalunya infantils i júnior i campions d’Espanya júnior– que han completat un cap de setmana històric i que han aixecat un títol europeu 25 anys després, que aviat és dit. Amb un pavelló mític com el de Les Comes ple a rebentar que ha recordat els èxits grandiloqüents del segle passat, el futur està assegurat, encara que algun dels cracs, llei de vida, marxi atret pels clubs poderosos. Ha estat el títol de Muntané i el seu bloc, de l’MVP Nil Cervera –6 gols–, de la nova complicitat amb la ciutat. Però, per damunt de tot, ha estat l’Europe Cup de Manel Burón i la seva junta i de tots aquells que l’han ajudat en la travessia pel desert de catorze anys.