Par­lem mol­tes vega­des de traçar un camí. Cons­truir cami­nant, cor­rent, nedant o, si volem (o així hau­ria de ser), fent la tom­ba­re­lla. I durant aquesta tra­vessa, ens tro­bem amb tota una sèrie d’obs­ta­cles. O amb moments en què no sabem cap on tirar o quina direcció hem d’aga­far. O, sim­ple­ment, neces­si­tem posar el pilot automàtic i seguir. Però tirem enda­vant. Sem­pre enda­vant.

I m’agrada pen­sar (i, de fet, així ho intento) que fem camí tre­ba­llant. El que dèiem abans: cons­truïm. I, en aquest punt, vinc a dir-ho ben alt, a inten­tar fer-ho encara més evi­dent: una de les eines més boni­ques que m’han permès con­ti­nuar evo­lu­ci­o­nant és això que ens ena­mora tant, que ens des­perta un no-sé-què intern que, encara a hores d’ara, i havent pas­sat per molts espais dife­rents del sec­tor, em costa de des­criure. Un regal que em defi­neix qui soc. Que em dota de valors i d’una manera de ser i de fer (si més no) dife­rent de com seria sense haver-ho vis­cut. Evi­dent­ment, parlo de l’esport.

L’altre dia escol­tava una con­versa entre el cine­asta Fer­nando Tru­eba i Pep Guar­di­ola, i jus­ta­ment un dels frag­ments anava en aquesta línia. Par­lava l’entre­na­dor i deia: “L’eina edu­ca­tiva que jo he tin­gut és l’esport.” I per què? Doncs ell par­lava del fet d’accep­tar la der­rota, de com­pren­dre, enten­dre i apren­dre que tens uns com­panys que pot­ser són millors que tu i que l’esforç és impres­cin­di­ble. I tot, recal­cava, des d’un espai lúdic, des del joc i l’emoció.

I és que això és en gran part l’esport.

Penso que estem en un moment social en què l’ego per­so­nal sobre­surt. Crec que vivim en una soci­e­tat en què l’accep­tació dels altres és impres­cin­di­ble i, en con­seqüència, pen­sem que neces­si­tem expo­sar-nos i evi­den­ciar els nos­tres mèrits. Pot­ser... ten­dim més al jo que al nosal­tres? No ho sé. El que sí que puc asse­gu­rar és que, en l’esport, en la majo­ria d’oca­si­ons, si hi pen­sem, això es cap­gira.

Per molts fac­tors. Pri­mer, perquè for­mem part d’una cosa, d’una paraula que per a mol­tes de nosal­tres ja és màgica: un equip. Una idea que ens fa sumar con­jun­ta­ment i ens fa ado­nar que només acon­se­gui­rem arri­bar a l’objec­tiu –o, si més no, apro­par-nos-hi– si remem ple­ga­des. Les indi­vi­du­a­li­tats ens sal­va­ran d’una situ­ació excep­ci­o­nal, però a llarg ter­mini el tre­ball con­junt serà l’èxit. En mol­tes oca­si­ons he par­lat de com vaig viure els anys d’entre­na­dora de l’Uni Girona i què m’hi vaig tro­bar. El con­cepte d’equip és evi­dent en l’esport, així que, en aquest cas, crec que és més interes­sant veure-ho des d’una altra pers­pec­tiva. Per exem­ple, com a Esport­cat (Esports-Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya). Des que vam arri­bar al cap­da­vant de la Secre­ta­ria Gene­ral de l’Esport i de l’Acti­vi­tat Física, hem fet coses (de fet, vull pen­sar que mol­tes coses) i això ha estat, indub­ta­ble­ment, gràcies al tre­ball con­junt, gràcies al fet que ens hem coor­di­nat perquè es mate­ri­a­lit­zes­sin pro­jec­tes que no havien succeït mai. Un exem­ple d’equip. Sense l’esforç de cadascú, els objec­tius no hau­rien sor­tit. Per això par­lem de tirar enda­vant. Sem­pre enda­vant.

Recon­du­eixo i acabo. Dèiem que soci­al­ment cada vegada ten­dim més a l’ego. I és natu­ral i sa que vul­guem i neces­si­tem que se’ns reco­ne­gui la feina ben feta. És gra­ti­fi­cant i impres­cin­di­ble. Però quan vivim for­mant part d’un equip, ens ado­nem d’un con­cepte que, per a mi, és mera­vellós: els intan­gi­bles. En el que ha estat durant molts anys el meu esport, ho vèiem en aque­lla base que domina el par­tit, que porta el ritme del joc i lidera la situ­ació; en aque­lla capi­tana que sem­pre és al cos­tat de les com­pa­nyes, o en aque­lla juga­dora que pot­ser no dis­posa dels minuts que vol­dria, però que s’entrena diària­ment sense una mala cara, dei­xant-s’hi la pell i ente­nent que totes les peces d’un equip són vitals. Si la millor defen­sora no sap que és vital per a l’equip, alguna cosa falla; si tam­poc ho saben la millor rebo­te­ja­dora, la millor tira­dora i la millor pas­sa­dora, és que com a equip tenim un pro­blema. Tot­hom hi té un paper únic i impres­cin­di­ble perquè l’equip sigui l’EQUIP. Intan­gi­bles que, a més, no es veuen en l’estadística. És la gene­ro­si­tat de les per­so­nes menys mediàtiques (que no exclou que qui tin­gui el focus també ho sigui, una cosa no és incom­pa­ti­ble amb l’altra). I parlo del bàsquet perquè és l’esport que més he vis­cut, però aquesta gene­ro­si­tat es fa molt subs­tan­cial, per exem­ple, en el ciclisme. Tot­hom tre­ba­lla perquè l’esca­la­dora o l’esprin­ta­dora arribi amb les millors con­di­ci­ons per gua­nyar l’etapa. Paren el vent i s’agru­pen per pro­te­gir el líder. I, al final, el ressò és per a aquesta per­sona. Admi­ració pro­funda a l’altru­isme de tota aquesta gent, però sobre­tot con­fiança que totes les peces són i s’han de sen­tir impor­tants. Si no, és com men­jar-te un bon arròs sense sal, mai arri­baràs a l’“ummm, això és deliciós”.

Perquè l’esport, a més, et fa veure les per­so­nes que tens al vol­tant. Saber amb qui estàs res­se­guint aquesta tra­vessa t’evi­den­cia qui t’estima i qui esti­mes.

Avan­cem cons­truint. Tra­cem camí. Amb esforç, gene­ro­si­tat i valors. Sent un equip. I mirant enda­vant. Sem­pre enda­vant. Tant de bo tu sen­tis que for­mes part d’un equip.