El 30 de maig del 2015, el Barça i l’Ath­le­tic es van veure les cares a la final de la copa del Rei. El par­tit arri­bava en un ambi­ent espe­ci­al­ment cal­de­jat, però no pas per motius estric­ta­ment espor­tius. Sis mesos abans s’havia produït la con­sulta del 9-N i la tensió entre el govern català i l’espa­nyol era cons­tant. Els ante­ce­dents, a més a més, feien pre­sa­giar una intensa tam­bo­ri­nada. En els dar­rers sis anys, el Barça havia arri­bat tres vega­des a la final de la com­pe­tició; i, en totes, l’himne espa­nyol havia estat xiu­lat de forma intensa.

Els dies pre­vis, el govern del Par­tit Popu­lar va ense­nyar les urpes. El pre­si­dent del Con­sell Supe­rior d’Esports, Miguel Car­de­nal, va adver­tir que hi hau­ria “una res­pon­sa­bi­li­tat indi­vi­dual de les per­so­nes que puguin tenir aquest com­por­ta­ment”; i va anun­ciar que envi­a­rien una carta als dos clubs per noti­fi­car que s’impo­sa­rien san­ci­ons si hi havia xiu­lets, tal­ment com si el Barça i l’Ath­le­tic tin­gues­sin la capa­ci­tat per tapar les boques de totes i cadas­cuna de les 95.000 per­so­nes que van assis­tir a l’estadi. D’altres van optar per vies més con­ci­li­a­do­res. El PNB, per exem­ple, va dema­nar que a més a més de l’himne espa­nyol també sones­sin els de Cata­lu­nya i el País Basc; una petició que no va ser atesa.

El dia de l’enfron­ta­ment es van pren­dre un munt de pre­cau­ci­ons. El rei Felip VI, que s’estre­nava com a tal en una final de copa, va espe­rar a sor­tir a la llotja quan els juga­dors ja esta­ven en for­mació al damunt de la gespa, pre­pa­rats per l’audició. I l’himne espa­nyol va res­so­nar en versió abreu­jada, només durant 48 segons. A més a més, va fer-ho a tot drap, tal­ment com si es tractés d’un con­cert de Meta­llica. Però la potència de la xiu­lada, que es va enfi­lar fins als 119 deci­bels, va superar amb escreix la capa­ci­tat de l’equip de mega­fo­nia. Les dues afi­ci­ons es va ager­ma­nar a cop de xiu­let i el soroll es va poder sen­tir en directe des de molts racons de Bar­ce­lona; i, a través de la tele­visió, a la resta del país i del món. A diferència del que havia esde­vin­gut durant la final del 2009, quan TVE havia des­con­nec­tat en el moment de la xiu­lada, Tele­cinco va per­me­tre que els espec­ta­dors vis­ques­sin la rea­li­tat tal com es va pro­duir. Men­tre es produïa la xiu­lada i res­so­na­ven càntics inde­pen­den­tis­tes, el monarca i el pre­si­dent de la fede­ració espa­nyola, Ángel María Villar, feien cara de fune­ral. Mas, al seu cos­tat, s’esforçava per con­te­nir el riure.

La ressò de la xiu­lada es va man­te­nir durant dies. La premsa i els par­tits con­ser­va­dors van reac­ci­o­nar amb virulència. També va tenir con­seqüències, amb san­ci­ons econòmiques per als dos clubs i per a la RFEF, orga­nit­za­dora del tor­neig. Però la pit­jor part se la va endur l’empre­sari San­ti­ago Espot. L’Audi­en­cia Naci­o­nal el va con­dem­nar a pagar una multa de 7.200 euros per injúries a la corona i ultrat­ges a Espa­nya; si bé la sala penal del mateix tri­bu­nal va aca­bar esti­mant el seu recurs. El govern del PP va denun­ciar els atacs als símbols “que repre­sen­ten el con­junt dels espa­nyols, la democràcia que els empara i la con­vivència que com­par­tei­xen”; i va afe­gir que “les qüesti­ons ideològiques o polítiques no han d’inter­fe­rir en el nor­mal desen­vo­lu­pa­ment dels esde­ve­ni­ments soci­als, cul­tu­rals i espor­tius”. En altres parau­les: que no cal bar­re­jar l’esport amb la política.