El 30 de maig del 2015, el Barça i l’Athletic es van veure les cares a la final de la copa del Rei. El partit arribava en un ambient especialment caldejat, però no pas per motius estrictament esportius. Sis mesos abans s’havia produït la consulta del 9-N i la tensió entre el govern català i l’espanyol era constant. Els antecedents, a més a més, feien presagiar una intensa tamborinada. En els darrers sis anys, el Barça havia arribat tres vegades a la final de la competició; i, en totes, l’himne espanyol havia estat xiulat de forma intensa.

Els dies previs, el govern del Partit Popular va ensenyar les urpes. El president del Consell Superior d’Esports, Miguel Cardenal, va advertir que hi hauria “una responsabilitat individual de les persones que puguin tenir aquest comportament”; i va anunciar que enviarien una carta als dos clubs per notificar que s’imposarien sancions si hi havia xiulets, talment com si el Barça i l’Athletic tinguessin la capacitat per tapar les boques de totes i cadascuna de les 95.000 persones que van assistir a l’estadi. D’altres van optar per vies més conciliadores. El PNB, per exemple, va demanar que a més a més de l’himne espanyol també sonessin els de Catalunya i el País Basc; una petició que no va ser atesa.

El dia de l’enfrontament es van prendre un munt de precaucions. El rei Felip VI, que s’estrenava com a tal en una final de copa, va esperar a sortir a la llotja quan els jugadors ja estaven en formació al damunt de la gespa, preparats per l’audició. I l’himne espanyol va ressonar en versió abreujada, només durant 48 segons. A més a més, va fer-ho a tot drap, talment com si es tractés d’un concert de Metallica. Però la potència de la xiulada, que es va enfilar fins als 119 decibels, va superar amb escreix la capacitat de l’equip de megafonia. Les dues aficions es va agermanar a cop de xiulet i el soroll es va poder sentir en directe des de molts racons de Barcelona; i, a través de la televisió, a la resta del país i del món. A diferència del que havia esdevingut durant la final del 2009, quan TVE havia desconnectat en el moment de la xiulada, Telecinco va permetre que els espectadors visquessin la realitat tal com es va produir. Mentre es produïa la xiulada i ressonaven càntics independentistes, el monarca i el president de la federació espanyola, Ángel María Villar, feien cara de funeral. Mas, al seu costat, s’esforçava per contenir el riure.

La ressò de la xiulada es va mantenir durant dies. La premsa i els partits conservadors van reaccionar amb virulència. També va tenir conseqüències, amb sancions econòmiques per als dos clubs i per a la RFEF, organitzadora del torneig. Però la pitjor part se la va endur l’empresari Santiago Espot. L’Audiencia Nacional el va condemnar a pagar una multa de 7.200 euros per injúries a la corona i ultratges a Espanya; si bé la sala penal del mateix tribunal va acabar estimant el seu recurs. El govern del PP va denunciar els atacs als símbols “que representen el conjunt dels espanyols, la democràcia que els empara i la convivència que comparteixen”; i va afegir que “les qüestions ideològiques o polítiques no han d’interferir en el normal desenvolupament dels esdeveniments socials, culturals i esportius”. En altres paraules: que no cal barrejar l’esport amb la política.