He fet un exercici entre professional i masoquista. He escrit aquest article escoltant totes les tertúlies que he pogut. Totes, de manera indefectible, han posat a parir Xavi, Laporta i famílies respectives. No hi entro, tothom opina el que li sembla, però el fet incontestable és que la decisió de Xavi de plegar s’ha revertit perquè Xavi i Laporta s’han posat d’acord que així sigui, però el tuf de revenja aflora en gran part de la canallesca esportiva i no sé si els dos actors –Xavi i Laporta– han calculat fins a quin extrem pot arribar la secreció de bilis si els resultats no acompanyen la temporada vinent.

En canvi, ben pocs opinadors intenten fer una anàlisi dels perquès de la decisió. O els falten elements d’interpretació –i en dubto, perquè han de tenir més informació que jo– o és que consideren que l’únic que té interès és mantenir el ventilador de la porqueria a plena potència. Quan algú intenta anar per aquest camí és sistemàticament escombrat per la ventada.

Som-hi: ignoro si Xavi és el millor entrenador per al Barça, però sé que és el tècnic apropiat per al moment i les circumstàncies del club. Com l’independentisme, el Barça també ha de gestionar el seu mentrestant. Un mentrestant que s’allargarà fins que el nou Camp Nou estigui operatiu i comenci a facturar perquè l’economia del club evolucioni de l’astènia dels últims anys cap a un perfil més musculat. Un mentrestant que ha accelerat la visibilitat d’un valor afegit impagable –la inacabable font de talent del planter– amb Lamine Yamal i Pau Cubarsí com a elements nodals. Xavi hi ha apostat. D’acord, per força, no n’hi havia més. Però hi ha continuat confiant quan els plans A han estat disponibles. I és segur que hi continuarà creient.

Aquest mentrestant inclou l’assumpció per part de Laporta que no es donen les circumstàncies perquè perdre tingui (segons quines) conseqüències. La realitat és la d’un projecte en construcció i, per tant, sotmès a vaivens en funció de tempestes múltiples. El mateix Xavi és un entrenador en construcció a qui l’arribada al Barça li va arribar prematurament (però l’aposta per Guardiola encara va ser més radical, tot i que amb un equip més consistent, més fet). Resumint: equip en creixement acompanyat d’un entrenador també en creixement. Situar una consolidada –i probablement caríssima– estrella a la banqueta (es pot discutir si Hansi Flick ho és, però poseu-hi el nom que vulgueu) seria extemporani i obriria una incertesa sobre la progressió de la generació del Batxillerat, que no només formen Lamine i Cubarsí.

Els vaivens d’un equip en construcció inclouen doblets impensables com la lliga i la supercopa la temporada 2022/23, i d’altres sense cap títol, com aquesta i qui sap si la propera –assumir-ho es racional–, sobretot si el Barça continua coix de la pota Tebas i es manté la restricció de fitxar només per un terç del valor de les vendes o el club accedeix a la norma 1:1. L’1:3 és una manera com una altra d’incidir de manera més o menys dissimulada en els resultats esportius, una versió moderna del “que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”.

Ara bé, el mentrestant també exigeix evolució. Futbolísticament, n’hi ha hagut des que Xavi va dir que plegaria, però s’han de poder saltar onades cada vegada més altes. I si s’han detectat racons de dubtes en l’àrea tècnica, s’han de dissipar per millorar en àrees com la preparació física, la prevenció de lesions i la reactivitat en la direcció futbolística durant els partits.