Ningú ha posat en dubte el barcelonisme de Xavi i Laporta. No és això el que estava en qüestió a l’hora de decidir si era plausible i convenient una rectificació del tècnic sobre la seva decisió de plegar a final de temporada. No és el barcelonisme del president el que inquieta els culers sobre el futur del club com a empresa que també és. I el culerisme de Xavi és inqüestionable. Però més enllà d’una exhibició de connexió barcelonista entre ells, no hi va haver res gaire tangible en la compareixença per anunciar la continuïtat de Xavi a la banqueta blaugrana. Afinitat, sintonia, una il·lusió més impostada que real, sí. Però de raons de pes, no gaires. Les més tangibles, que “el projecte no està acabat” i que “les circumstàncies han canviat”.

El problema, un d’ells, és que potser el que van transmetre tant Laporta com Xavi és que, com en l’equip, en el club també manen les circumstàncies. En l’equip un dia (o tot sovint) eren els errors individuals, la falta de concentració, la falta d’encert, els encerts dels rivals, etc. També els arbitratges, però això ha estat així des de la nit dels temps de la lliga del madridisme sociològic. Ja ho deia Guardiola quan avisava que “sempre hem de fer més del necessari per guanyar” perquè sempre passen coses. I l’encertava de ple Josep Lluís Núñez quan deia que en una competició en què hi ha el Real Madrid “sempre surt el 36”. Això ja no és una circumstància, és una constant universal.

I pel que fa al club, és difícil saber si el timó el porten les circumstàncies o les conviccions. Laporta s’ha caracteritzat per aguantar bé la pressió en les circumstàncies complicades (fins i tot quan era ell mateix qui les provocava). Segurament pensant en això i en l’etapa de Frank Rijkaard, Laporta va dir dijous: “Com a president sempre que he apostat per l’estabilitat les coses han acostumat a anar bé.” Però és lícit preguntar-se fins a quin punt la renovació de la confiança en Xavi és convicció o fruit de les circumstàncies econòmiques de l’entitat, que fan que per primera vegada en la història el Barça no pugui tenir els entrenadors ni els jugadors que vol tenir. Per la combinació de la competència econòmica (sovint il·lícita) dels clubs estat i per la situació ruïnosa que va deixar la directiva anterior (que de tant en tant convé recordar encara).

Potser aquest intent de retrat realista de la situació del Barça no és complaent ni convida a l’optimisme. Em sap greu, perquè a part de fer d’analista també soc culer. De les expectatives inicials a la realitat actual, pot ser que aquesta temporada al final es quedi dins un parèntesi. Com el parèntesi que suposa estar jugant a Montjuïc en lloc del (futur) Camp Nou. El club continua buscant la situació d’1x1 davant l’LFP de Tebas i l’equip està en el mateix punt d’evolució després compensar la involució inicial amb una certa competitivitat després de la decisió tàctica de Xavi.

Potser no és un cercle viciós, però segur que no és el cercle virtuós que fa temps que es busca. D’aquí no se’n surt només amb grans dosis de barcelonisme (benvingudes siguin si són en forma de gent de la casa, al camp o a la banqueta), però segur que no se’n surt apel·lant sempre a les circumstàncies. Aquest any pot quedar-se en un parèntesi, però a dins és ple d’aprenentatges que poden permetre sortir-ne.

Laporta i Xavi s’han donat una segona oportunitat. O l’aprofiten, o l’aprofiten. Viure dins un parèntesi no és una opció.