Ningú ha posat en dubte el bar­ce­lo­nisme de Xavi i Laporta. No és això el que estava en qüestió a l’hora de deci­dir si era plau­si­ble i con­ve­ni­ent una rec­ti­fi­cació del tècnic sobre la seva decisió de ple­gar a final de tem­po­rada. No és el bar­ce­lo­nisme del pre­si­dent el que inqui­eta els culers sobre el futur del club com a empresa que també és. I el cule­risme de Xavi és inqüesti­o­na­ble. Però més enllà d’una exhi­bició de con­nexió bar­ce­lo­nista entre ells, no hi va haver res gaire tan­gi­ble en la com­pa­rei­xença per anun­ciar la con­tinuïtat de Xavi a la ban­queta blau­grana. Afi­ni­tat, sin­to­nia, una il·lusió més impos­tada que real, sí. Però de raons de pes, no gai­res. Les més tan­gi­bles, que “el pro­jecte no està aca­bat” i que “les cir­cumstàncies han can­viat”.

El pro­blema, un d’ells, és que pot­ser el que van trans­me­tre tant Laporta com Xavi és que, com en l’equip, en el club també manen les cir­cumstàncies. En l’equip un dia (o tot sovint) eren els errors indi­vi­du­als, la falta de con­cen­tració, la falta d’encert, els encerts dels rivals, etc. També els arbi­trat­ges, però això ha estat així des de la nit dels temps de la lliga del madri­disme sociològic. Ja ho deia Guar­di­ola quan avi­sava que “sem­pre hem de fer més del neces­sari per gua­nyar” perquè sem­pre pas­sen coses. I l’encer­tava de ple Josep Lluís Núñez quan deia que en una com­pe­tició en què hi ha el Real Madrid “sem­pre surt el 36”. Això ja no és una cir­cumstància, és una cons­tant uni­ver­sal.

I pel que fa al club, és difícil saber si el timó el por­ten les cir­cumstàncies o les con­vic­ci­ons. Laporta s’ha carac­te­rit­zat per aguan­tar bé la pressió en les cir­cumstàncies com­pli­ca­des (fins i tot quan era ell mateix qui les pro­vo­cava). Segu­ra­ment pen­sant en això i en l’etapa de Frank Rijka­ard, Laporta va dir dijous: “Com a pre­si­dent sem­pre que he apos­tat per l’esta­bi­li­tat les coses han acos­tu­mat a anar bé.” Però és lícit pre­gun­tar-se fins a quin punt la reno­vació de la con­fiança en Xavi és con­vicció o fruit de les cir­cumstàncies econòmiques de l’enti­tat, que fan que per pri­mera vegada en la història el Barça no pugui tenir els entre­na­dors ni els juga­dors que vol tenir. Per la com­bi­nació de la com­petència econòmica (sovint il·lícita) dels clubs estat i per la situ­ació ruïnosa que va dei­xar la direc­tiva ante­rior (que de tant en tant convé recor­dar encara).

Pot­ser aquest intent de retrat rea­lista de la situ­ació del Barça no és com­pla­ent ni con­vida a l’opti­misme. Em sap greu, perquè a part de fer d’ana­lista també soc culer. De les expec­ta­ti­ves ini­ci­als a la rea­li­tat actual, pot ser que aquesta tem­po­rada al final es quedi dins un parèntesi. Com el parèntesi que suposa estar jugant a Montjuïc en lloc del (futur) Camp Nou. El club con­ti­nua bus­cant la situ­ació d’1x1 davant l’LFP de Tebas i l’equip està en el mateix punt d’evo­lució després com­pen­sar la invo­lució ini­cial amb una certa com­pe­ti­ti­vi­tat després de la decisió tàctica de Xavi.

Pot­ser no és un cer­cle viciós, però segur que no és el cer­cle virtuós que fa temps que es busca. D’aquí no se’n surt només amb grans dosis de bar­ce­lo­nisme (ben­vin­gu­des siguin si són en forma de gent de la casa, al camp o a la ban­queta), però segur que no se’n surt apel·lant sem­pre a les cir­cumstàncies. Aquest any pot que­dar-se en un parèntesi, però a dins és ple d’apre­nen­tat­ges que poden per­me­tre sor­tir-ne.

Laporta i Xavi s’han donat una segona opor­tu­ni­tat. O l’apro­fi­ten, o l’apro­fi­ten. Viure dins un parèntesi no és una opció.