La sos­te­ni­bi­li­tat s’ha con­ver­tit en un ingre­di­ent impres­cin­di­ble en qual­se­vol acció comu­ni­ca­tiva i, aquesta set­mana pas­sada, la Fede­ració d’Enti­tats Excur­si­o­nis­tes de Cata­lu­nya i el Depar­ta­ment d’Acció Climàtica de la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya pre­sen­ta­ven la pri­mera for­nada d’àrbi­tres ambi­en­tals, al refugi dels Rasos de Peguera. Són catorze i han superat un curs de for­mació que els per­metrà regu­lar les cur­ses, seguint una pauta de com­por­ta­ment sos­te­ni­ble. No san­ci­o­na­ran, sinó que deter­mi­na­ran amb pre­cisió si les pro­ves com­plei­xen tots els requi­sits per dis­po­sar del segell verd de la FEEC, en període de pro­ves aquest 2024.

Estem vius de mira­cle, ho penso des que ara fa qua­tre anys frisàvem per sor­tir del con­fi­na­ment. I no és que no es puguin dur a terme acci­ons molt llo­a­bles com aquesta. De dub­tosa eficàcia? Ja sabem, els que tenim una edat, què deia el Capità Enciam. Però men­tre dipo­si­tem a les esco­les l’edu­cació més enllà de la trans­missió de conei­xe­ment, ens tro­ba­rem amb casos inex­pli­ca­bles com el club de bàsquet que en bene­fici del medi ambi­ent va deci­dir reduir el plàstic i ser­vir l’aigua a la tri­buna de premsa –els gur­mets són a les zones VIP, també impres­cin­di­bles en qual­se­vol esde­ve­ni­ment amb cara i ulls– en ampo­lles de vidre. El pri­mer par­tit s’entrega un got de plàstic reci­clat i, després, som-hi: enva­sos de litre a morro. Però què passa quan el proveïdor ofi­cial, un dels part­ners, deixa un deter­mi­nat nom­bre de cai­xes per tor­nar-hi el vidre, i amb el pas de les jor­na­des s’aca­ben? Ampo­lles de plàstic de litre i mig i avall. Que som sos­te­ni­bles!