La sostenibilitat s’ha convertit en un ingredient imprescindible en qualsevol acció comunicativa i, aquesta setmana passada, la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya i el Departament d’Acció Climàtica de la Generalitat de Catalunya presentaven la primera fornada d’àrbitres ambientals, al refugi dels Rasos de Peguera. Són catorze i han superat un curs de formació que els permetrà regular les curses, seguint una pauta de comportament sostenible. No sancionaran, sinó que determinaran amb precisió si les proves compleixen tots els requisits per disposar del segell verd de la FEEC, en període de proves aquest 2024.

Estem vius de miracle, ho penso des que ara fa quatre anys frisàvem per sortir del confinament. I no és que no es puguin dur a terme accions molt lloables com aquesta. De dubtosa eficàcia? Ja sabem, els que tenim una edat, què deia el Capità Enciam. Però mentre dipositem a les escoles l’educació més enllà de la transmissió de coneixement, ens trobarem amb casos inexplicables com el club de bàsquet que en benefici del medi ambient va decidir reduir el plàstic i servir l’aigua a la tribuna de premsa –els gurmets són a les zones VIP, també imprescindibles en qualsevol esdeveniment amb cara i ulls– en ampolles de vidre. El primer partit s’entrega un got de plàstic reciclat i, després, som-hi: envasos de litre a morro. Però què passa quan el proveïdor oficial, un dels partners, deixa un determinat nombre de caixes per tornar-hi el vidre, i amb el pas de les jornades s’acaben? Ampolles de plàstic de litre i mig i avall. Que som sostenibles!