L’última vegada que hi va haver partit a Montilivi va ser el 20 d’abril. El rival, el Cadis, no era dels més cridaners, però és una altra data per al record perquè el Girona s’hi va assegurar l’accés a competicions europees per primera vegada en 94 anys d’història. Els jugadors ho van celebrar, com havia de ser, i es van posar una samarreta –“Europa, ja som aquí”– que revisarà el lema quan es pugui dir ja sense reserves que el premi és el gros. La Champions, de fet, pot caure fins i tot avui, si l’Athletic Club perd a Getafe. Si és així, l’afició gironina es podrà prendre amb un to encara més eufòric la visita demà del Barça, en un partidàs en què hi haurà en joc, qui ho havia de dir, el segon lloc de la classificació i, de passada, ser el primer equip català. Lluitar per ser segon i guanyar-se l’accés a la supercopa que es juga a Aràbia pot acabar sent l’al·licient de màxims d’un equip que ha anat redefinint l’objectiu perquè no ha parat de superar les expectatives. És molt gros, que en la pròxima edició de la Champions, la que canvia el format, hi hagi el Girona. Ho lligarà avui, demà o potser una mica més endavant, però és al sac. I una vegada més, el ritme de l’equip sobrepassa el del club, que té un senyor maldecap. Un “problema bonic”, defensa Pere Guardiola, en el sentit que és a causa de l’èxit, però en aquest cas la força la té el substantiu i no l’adjectiu.

La UEFA no tolera les graderies retràctils, cosa que no pot haver enxampat ningú en fora de joc perquè ja se sabia, tot i que el club encara vol mantenir una minsa esperança. Montilivi és l’estadi amb menys seients de primera, i comptant-hi els afegits, i més de la meitat dels equips de segona A juguen en camps amb més capacitat. Sense les supletòries, poc més de 9.000 localitats. I descomptant-ne compromisos, percentatges per a l’afició visitant i ves a saber quines històries més, fa feredat pensar-hi. El Girona es va instal·lar a la LFP el 2008 sense graderia de preferent, i aquella obra –aprofitant el pla Zapatero– per tapar les vergonyes que fins aleshores es dissimulaven amb una lona, és l’única actuació estructural que s’hi ha fet. Montilivi té un grapat de mancances, els deures s’han anat deixant per fer i ara no s’atrapen. Però ni el Girona ni Girona es poden permetre que l’estrena històrica en una competició continental s’hagi de viure lluny de la ciutat. No hi ha cap solució instantània ni màgica i totes faran un punt de vergonya, però la de marxar a jugar a Barcelona, Sabadell, Cornellà o on sigui –tampoc hi ha res salvable a les comarques gironines– seria fer el ridícul. No pot ser el pla B; més aviat, hauria de ser el Z.

El pla A hauria de ser construir d’una vegada per totes estructura ferma, però fa tot l’efecte que el club ho dona per descartat per a aquest mateix estiu. Si és així, detallar quin projecte hi ha i amb quins terminis hauria de ser imperatiu. També deurà caure aviat, si no ho ha fet ja de manera interna, el pla B, que seria que la UEFA autoritzés jugar amb graderies retràctils. I el pla C? Assumir els efectes perjudicials de jugar amb un aforament molt reduït, però no moure’s de Girona. Per més que hi hagués demanda per omplir tres vegades la capacitat limitada del Montilivi europeu. I respectant la voluntat d’apuntar-s’hi dels abonats per ordre d’antiguitat.

Les condicions que imposa la UEFA van més enllà de l’absència de graderies retràctils. N’hi ha d’altres de menors, però també exigides, com per exemple una zona molt més àmplia per als mitjans de comunicació. Però si el drama vingués per no poder acomplir un requisit d’aquests, ja n’hi hauria per llogar-hi cadires. Amb perdó per la poca idoneïtat de l’expressió.