Marc-André ter Stegen ha estat notícia aquesta setmana per haver arribat als 410 partits amb la samarreta del Barça i haver atrapat un altre il·lustre com Andoni Zubizarreta. Demà contra l’Almeria el superarà i ja només tindrà al davant Víctor Valdés. Fa temps que va superar mites com Ramallets i Sadurní, i més enllà de la porteria, és ja el dotzè home amb més partits de la història del club. Les xifres el situen ja com una llegenda viva del barcelonisme. Però en les últimes hores també ha estat notícia pel suposat interès de l’Al-Ittihad FC a fitxar-lo. Té 32 anys i a ningú se li escapa que el seu cicle al Barça està cada vegada més a prop de tancar-se, malgrat que un porter pugui tenir més recorregut en l’elit que un jugador de camp. Que Déu agafi confessat qui hagi d’assumir la responsabilitat de trobar-li un substitut perquè la missió genera vertigen. El repte és enorme. Sigui Deco o sigui el següent director esportiu, costarà tenir l’ull clínic demostrat per Zubi el 2014. Els 12 milions d’euros més ben invertits en els últims deu anys. Ter Stegen ha estat el millor fitxatge del Barça de l’última dècada. Es pot dir del dret i del revés. No només ha estat un porter ideal per a l’estil Barça, sinó que, més enllà de les seves virtuts futbolístiques, deixarà un gran llegat. Un magnífic exemple d’integració a la societat catalana i al país. Tot un exemple d’identificació amb el club i un capità que genera orgull pels valors que transmet. Un gran professional. Tot un senyor. I tot això, des de la normalitat.