Hi ha tanta improvisació i tants cops de timó que no es pot descartar cap escenari. Ara la sorpresa seria que sí, que Xavi fos l’entrenador del Barça la temporada que ve, però haurem d’esperar. El vodevil no acabava, ni de bon tros, amb l’anunci entre abraçades i somriures d’aparent complicitat per escenificar la continuïtat, fa tot just tres setmanes. No curava res, aquell gest. L’erosió continuava. I ha esclatat ara que, paradoxalment, l’equip ha fet el pas per garantir el segon lloc, un objectiu tan de mínims que no s’hauria ni de qualificar d’objectiu, però que, si no l’haguessin lligat, hauria servit d’excusa per trencar la treva. El detonant hauria estat un altre, un argument molt menor. Un discurs. Una roda de premsa, d’altra banda una de les grans creus de Xavi. La gestió i les formes de prescindir d’un entrenador que és una llegenda del club són difícils d’empitjorar, però, tal com està el panorama, començar la temporada que ve amb Xavi a la banqueta no ofereix cap garantia d’èxit. Més aviat al contrari.

No és gens normal que una frase, un discurs, no agradi al president i això costi un càrrec. I, si ens aïllem del context, encara crida més l’atenció que acabi caient per transmetre un missatge força realista. Allò que el Barça no és com el de fa 25 anys, en què l’entrenador volia un jugador i l’hi fitxaven. Però és que l’anomalia és la trobada a casa del president que ho va regirar tot. El sopar del sushi va ser l’excepció, el parèntesi al guió que havien anat escrivint totes les parts i que duia al relleu a la banqueta. La temporada posterior a guanyar la lliga, Xavi ha tingut molts problemes. La van començar, a la cúpula del club però també a la banqueta, prometent una millora substancial en el joc, que l’únic que ha fet és enterrar la solidesa que l’havia dut a alçar un títol els mèrits del qual s’han amortitzat de manera inconscient. A l’hora de la veritat, ni joc ni resultats, eliminats en els quarts de final de la copa i de la Champions i descartat de la lliga molt aviat. La dimissió diferida, estranya, sobtada i amb un argumentari sorprenent, deixava Xavi i el Barça en una situació molt delicada entre gener i maig, perquè quatre mesos de travessia es fan molt llargs. Però com a mínim aplanava el camí amb vista al futur. Fins que, en aquell sopar del sushi, el rampell de Laporta va regirar el guió. Xavi va jugar la carta sentimental, sí, va fer emocionar el president, però no només pel fet de ser culer, sinó també i sobretot perquè li va fer creure que sí, que es veia amb cor de triomfar amb la plantilla que té. Lluny de l’és el que hi ha, probablement més realista, però que l’afeblia molt davant els ulls de la directiva.

Si una de les condicions del pacte de la continuïtat era que Xavi no insistís més a lamentar les dificultats per reforçar una plantilla que no pot competir en l’elit –missatges que tampoc l’ajuden en la gestió dels vestidors–, s’entén que la roda de premsa prèvia al partit a Almeria causés perplexitat a Laporta i companyia. Ara bé, que fos l’únic detonant costaria d’entendre. Que cada gest, cada paraula, cada actuació –no es pot obviar de cap manera la caiguda a Montilivi contra un Girona que ja havia provocat una senyora enrabiada per la victòria a Montjuïc– fos mirat amb lupa, tampoc era cap bon senyal. Com es pot començar una temporada nova així?

Ben mirat, Xavi ho va posar amb safata amb la dimissió diferida. El club tenia mesos de marge per buscar-li relleu sense cremar-se. La gestió del mentrestant era un peatge que havien de pagar, uns i altres, però amb la consciència que hi havia caducitat. Fins al rampell de Laporta en aquell sopar.