Un tango pel Barça

El 29 de juny del 1928, Barça i Real Soci­e­dad es dis­pu­ta­ven la copa del Rei. El par­tit havia de per­me­tre des­fer dos enfron­ta­ments pre­vis que havien aca­bat en tau­les –ales­ho­res no es llançaven penals– i amb una duresa extrema. El poeta Rafael Alberti, que els va viure en pri­mera per­sona, ho expli­ca­ria de forma nítida a La arbo­leda per­dida: “Un par­tido bru­tal, el Cantábrico al fondo, entre vas­cos y cata­la­nes. Se jugaba al fútbol, pero también al naci­o­na­lismo. La vio­len­cia por parte de los vas­cos era inu­si­tada. Platko, un gigan­tesco guar­da­meta húngaro, defendía como un toro el arco catalán. Hubo heri­dos, cula­ta­zos de la Guar­dia Civil y car­re­ras del público [...]. Por la noche, en el [Gran] hotel, nos reu­ni­mos con los cata­la­nes. Se entonó «Els sega­dors» y se onde­a­ron ban­de­ri­nes sepa­ra­tis­tas. Y una per­sona que nos había acompañado a Cossío y a mí durante el par­tido, cantó, con ver­da­dero encanto y maestría, tan­gos argen­ti­nos. Era Car­los Gar­del”. El can­tant argentí era amic íntim de Sami­tier, l’heroi del Barça. En el ter­cer enfron­ta­ment, el Barça va gua­nyar amb clare­dat. El par­tit s’havia de seguir a través de la ràdio; però, arran de la nega­tiva de la com­pa­nyia telefònica esta­tal a con­ce­dir una línia, es va haver de mun­tar un ser­vei telegràfic i es va radiar a cop de tele­grama (31 en total).

La rebuda dels cam­pi­ons va ser apoteòsica. Des de la Franja de Ponent fins a Bar­ce­lona, el tren va haver d’atu­rar-se a cada estació. El Barça havia esde­vin­gut un refe­rent del país. I, en un moment en què la dic­ta­dura de Primo de Rivera impe­dia qual­se­vol expressió de cata­la­nisme, es va con­ver­tir en una vàlvula de sor­tida. A l’estació de Flix hi havia un enorme pan­carta en què es podia lle­gir: “Flix i la seva joven­tut espor­tiva s’enor­gu­llei­xen de ser el pri­mer poble i club català a feli­ci­tar el Bar­ce­lona.” Milers de per­so­nes s’hi van con­cen­trar, igual­ment com va pas­sar a les esta­ci­ons de Móra la Nova, Reus, Sant Vicenç... A l’Estació de França s’hi van con­cen­trar milers d’afec­ci­o­nats. Només de sor­tir del tren, els juga­dors van ser “mate­ri­al­ment mase­gats per la gen­tada que els trans­portà gai­rebé sense que toques­sin de peus a terra a la saleta de l’estació, on s’havia habi­li­tat com una espècie de recepció”. Els juga­dors es van tras­lla­dar en auto­car a la plaça de Sant Jaume, un tra­jecte que van tri­gar més d’una hora a com­ple­tar. Alguns mit­jans dona­ven la xifra de 50.000 per­so­nes, la qual cosa la con­ver­tia en “la mani­fes­tació popu­lar més gran­di­osa que s’ha regis­trat en la nos­tra ciu­tat”. Durant tot el recor­re­gut “les acla­ma­ci­ons, els vis­ques, els aplau­di­ments se succeïen i es bar­re­ja­ven. El soroll era enorme, estri­dent. La mul­ti­tud deli­rava. La força pública tenia una fei­nada enorme per a con­te­nir la gent”, tal com reco­llia un peri­o­dista de La Publi­ci­tat. Des del balcó de l’ajun­ta­ment, Josep Sami­tier es va adreçar a la gen­tada amb una frase que es repe­ti­ria molts anys després, amb la pri­mera copa d’Europa: “Us vam pro­me­tre, abans de mar­xar, que gua­nyaríem el cam­pi­o­nat. Doncs bé, avui us en por­tem el tro­feu!” També va par­lar, des del balcó de la Fede­ració Cata­lana de Fut­bol, Josep Sunyol, que va “res­sal­tar el valor i el sig­ni­fi­cat que per a Cata­lu­nya repre­senta el tri­omf del Bar­ce­lona”. La festa es va allar­gar fins a la mati­nada.