L’endemà que el Barça culminés la desastrosa gestió del cas Xavi amb l’anunci oficial de la seva destitució, el càntic “ser del Barça és, el millor que hi ha” retronava al magnífic estadi de San Mamés. Amb 50.000 espectadors, rècord en una final de la Champions femenina, la majoria blaugrana era aclaparadora. Un reflex més del fenomen que ha capitalitzat el Barça i que va tenir a Bilbao la seva expressió culminant. Als carrers, a la graderia i al terreny de joc. El club, carregat d’embolics i incerteses, té en l’equip femení un autèntic tresor. I la victòria contra l’Olympique de Lió, el gegant que ha marcat el pas i que ara l’ha de cedir, confirma la seva força.

L’equip femení és l’orgull del futbol blaugrana. Per tot el que fa i per tot el que mou. Il·lusió, passió, frescor, ambició, valentia. Amb la bonica història de Jonatan Giráldez, que marxa cap a una aventura americana després de completar la catalana amb un pòquer inèdit. I amb una final per al record que quedarà marcada pels gols de dos símbols. Dues catalanes convertides en referents mundials. Alèxia, icona de la revolució del futbol femení, reconeguda amb dues Pilotes d’Or seguides tot i que castigada al camp per una greu lesió al genoll. Aitana, paradigma de l’ADN Barça que ha assumit el lideratge amb tanta naturalitat com mestratge i que ha rellevat la molletenca en la col·lecció de reconeixements, també la Pilota d’Or. Dues grans figures van fer caure amb els seus gols la bèstia que no havia cedit mai i que mantenia l’hegemonia, amb vuit títols de Champions. Una jerarquia que el Barça, ara sí, discuteix de debò. Són tricampiones i ho tenen tot –potencial, ambició, suport massiu– per aspirar a marcar una època.