““En els quarts de final vam ser capaços d’eliminar el millor equip de la Champions amb una defensa espectacular.” Aquestes “sorprenents” declaracions de Carlo Ancelotti durant el media day previ a la final de la lliga de campions han passat bastant desapercebudes. No es tractava, però, d’una afirmació nova. Durant l’eliminatòria contra el Manchester City, ja havia reconegut la vàlua de l’equip anglès. Unes paraules que, repetides un mes després quan li van preguntar pels moments importants de la trajectòria de l’equip en la competició, no responien a una estratègia comunicativa, sinó a una creença ferma.

L’exercici de sinceritat de l’entrenador, esmenat per ell mateix minuts més tard preveient-ne l’abast, dona peu a reflexionar sobre si el vencedor d’un partit o d’una competició és sempre el més bo. Els titulars periodístics acostumen a atorgar el qualificatiu de “millor equip d’Europa” al guanyador de la Champions i el de “millor del món” al guanyador del mundial de clubs. El mateix podríem dir dels tornejos de seleccions i d’altres esports. No obstant això, un dels màxims atractius de l’esport, i del futbol en particular, per a l’espectador neutral i per als aficionats dels equips petits, és la possibilitat de triomfar tot i les seves mancances. En canvi, entre els clubs grans sembla un tabú admetre que el rival pugui ser superior, com si fos una humiliació inacceptable. Lluny de ser una mostra de feblesa, com més es reconeixen els mèrits del contrari, més prestigi té la victòria aconseguida. La veritable grandesa consisteix a ser conscient de les pròpies limitacions i esforçar-se per superar-les amb determinació. Una actitud que ens ajudarà a ser millors en el futur.