La gestió esportiva del futur més imminent del Barça dins i fora del camp està prenent forma i ja comença a recordar sospitosament la famosa escena de la cabina dels germans Marx. A partir d’aquí, qualsevol semblança amb la realitat és –espero– pura coincidència. Amb tot, així podria ser un dia qualsevol a l’oficina.

A la cabina de Joan Laporta està a punt de començar una reunió important. Al costat del president hi ha persones de la seva confiança, però no de la meva: Enric Masip, un jugador llegendari d’handbol –esport a anys llum del futbol–; un directiu de la vella escola, Rafa Yuste; l’antic president del Vilafranca Joan Soler –sense experiència en el futbol professional–; Bojan Krkic, futbolista amb una carrera irregular, i el director de l’àrea de futbol, el conegut Deco, migcampista que Guardiola va acomiadar el primer dia que es va fer càrrec del primer equip. De fet, ja es parla del possible retorn de Mateu Alemany perquè hi posi ordre.

Apareixen en la trobada Alejandro Echevarría, l’home sense càrrec, i una altra figura clau en tota aquesta piràmide de noms, Alexanko, sobretot per la rellevància que ha pres el futbol de base ara que no hi ha ni un euro a la caixa.

Es posen a discutir i a debatre sobre altes i baixes, traspassos, fitxatges i objectius esportius. Mentre ho fan, s’obre la porta i hi entra Hansi Flick. Abans que es posin a parlar, hi apareix un traductor i els ajudants Heiko Westermann, Toni Tapalovic, Marcus Sorg, Julio Tous i algun altre, perquè segur que els amics de Xavi a la junta ja el deuen haver advertit que l’equip d’aquesta temporada no corria i que calen catorze preparadors físics. Com a mínim.

Mentre tota la corrua de personatges mira d’iniciar un diàleg constructiu sobre com es pot aplicar la via alemanya, Laporta assenyala que en aquest club no es pot parlar de res sense la presència d’un o més homes de comunicació de confiança, que són els que han de controlar el relat. Just en aquest moment, s’obre un bagul i hi apareixen tres dels caps de premsa per preparar les primeres entrevistes.

Tornen a trucar. I ara, qui deu ser? Flick, que ja no hi cap, s’enfila sobre el cap de Tapalovic i entra al despatx el seu periodista personal i, tot seguit, el que farà d’enllaç entre ell i els jugadors i un altre gestor dels vestidors que ha de comunicar les decisions importants a la directiva.

Mentre miren de discutir, ara sí, el camí del nou projecte, algú recorda que els capitans també hi han estat convocats. Hi apareixen de cop i volta, però en el cas de Sergi Roberto ningú de les dotze persones de la trobada recorda si ha acabat renovant. Flick fa veure que no el coneix de res, mentre que els amics que té a la comissió li diuen que estigui tranquil.

El president demana més calma i intenta explicar als nous tècnics com funcionen les limitacions que ha posat Tebas per fitxar jugadors i la famosa fórmula de l’1-1. Sona el mòbil de Deco. És Kimmich, el gran objectiu del club. El brasiler passa el telèfon a Flick perquè es puguin entendre en alemany. La idea és que miri de convèncer el jugador perquè vingui a Barcelona per quatre rals. Hi ha un moment de silenci mentre l’intencional i el seu antic entrenador parlen trenta segons. Laporta li pregunta: “Què t’ha dit?” “Li he recomanat jo mateix que fitxi pel Madrid. Serà més ràpid i indolor.”