És d’un reduccionisme simplista assegurar amb un deix d’enveja que l’èxit del Girona és gràcies als diners del City. Han ajudat, és evident, a donar rumb i solidesa al projecte, però el Girona ha volat alt quan ha aconseguit viure menys domesticat pel grup. A l’inici, les cessions feien gràcia, però la sensació era que volien fer de Montilivi el conillet d’Índies, coent-hi el nou crac mundial que es menjaria Manchester. El resultat és que a més d’un cedit estàvem encantats de pagar-li el bitllet de tornada. Els ploramiques obvien que el potencial de Yan Couto s’ha cuinat a foc lent, un luxe arriscat en una professió impacient i resultadista. El brasiler era una màquina a segona, però no ens enganyem, perquè en la final del play-off contra el Rayo la seva banda va ser el primer intent d’autopista gratuïta catalana.

L’èxit del Girona és que el club ha teixit una gran família unida amb membres com Portu, que volia tornar tant si com no i que en la celebració de la Champions es va atrevir a parlar català tot recordant aquella fatídica tarda amb el Llevant que tots, embriagats d’èxit, hem esborrat. L’èxit és que Stuani abraci Dovbyk, la seva competència directa, i sense rebequeries li doni suport incondicional i el bategi com a Pitxitxi. Stuani, el pitxitxi indiscutible, posant el bé de l’equip per sobre dels seus interessos. Són dues pinzellades eloqüents de la idiosincràsia del Girona. Una família així només pot menjar-se el món.