És d’un reduc­ci­o­nisme sim­plista asse­gu­rar amb un deix d’enveja que l’èxit del Girona és gràcies als diners del City. Han aju­dat, és evi­dent, a donar rumb i soli­desa al pro­jecte, però el Girona ha volat alt quan ha acon­se­guit viure menys domes­ti­cat pel grup. A l’inici, les ces­si­ons feien gràcia, però la sen­sació era que volien fer de Mon­ti­livi el coni­llet d’Índies, coent-hi el nou crac mun­dial que es men­ja­ria Manc­hes­ter. El resul­tat és que a més d’un cedit estàvem encan­tats de pagar-li el bit­llet de tor­nada. Els plo­ra­mi­ques obvien que el poten­cial de Yan Couto s’ha cui­nat a foc lent, un luxe arris­cat en una pro­fessió impa­ci­ent i resul­ta­dista. El bra­si­ler era una màquina a segona, però no ens enga­nyem, perquè en la final del play-off con­tra el Rayo la seva banda va ser el pri­mer intent d’auto­pista gratuïta cata­lana.

L’èxit del Girona és que el club ha tei­xit una gran família unida amb mem­bres com Portu, que volia tor­nar tant si com no i que en la cele­bració de la Cham­pi­ons es va atre­vir a par­lar català tot recor­dant aque­lla fatídica tarda amb el Lle­vant que tots, embri­a­gats d’èxit, hem esbor­rat. L’èxit és que Stu­ani abraci Dovbyk, la seva com­petència directa, i sense rebe­que­ries li doni suport incon­di­ci­o­nal i el bategi com a Pit­xitxi. Stu­ani, el pit­xitxi indis­cu­ti­ble, posant el bé de l’equip per sobre dels seus interes­sos. Són dues pin­ze­lla­des eloqüents de la idi­o­sincràsia del Girona. Una família així només pot men­jar-se el món.