El Barça torna a regnar a Europa en handbol. En un context de dificultats, limitacions i incerteses, el club pot presumir de dues copes d’Europa més aquesta temporada, per acumular-ne 48. En futbol femení, la tercera Champions arribava contra l’equip amb més títols, l’Olympique de Lió, i confirmava el domini continental d’un equip que no té rival en competicions estatals. Si fa no fa com l’handbol. Els mèrits s’accentuen perquè l’equip d’Antonio Carlos Ortega –dues corones en tres anys– ha hagut de sobreposar-se a les retallades en el pressupost, que derivaven en la pèrdua de jugadors com Ludovic Fàbregas i Cindric. S’hi va afegir la greu lesió de Makuc, que carregava d’incertesa la temporada. Sense excuses, però, l’equip ha sabut traçar un camí regular i fiable, amb una recepta que sol funcionar a can Barça, l’aposta pel planter, amb Petar Cikusa com a màxim exponent. I a Colònia, un recital de solidesa liderat per Nielsen a les semifinals, i l’èxit assolit en una final molt ajustada contra l’Aalborg. L’handbol blaugrana que va meravellar Europa amb el dream team ha guanyat tres de les quatre últimes Champions i s’enfila a la dotzena.

Les 48 Champions dimensionen la força poliesportiva del Barça, no sempre prou valorada, perquè n’hi ha que donen més rellevància al futbol masculí i al bàsquet, curiosament els esports en què el Madrid domina. Allò que no veuen, o no volen veure, del domini blaugrana en tants esports, és que sovint acaba tenint també efecte en les seleccions espanyoles. En els esports en què acumula les 48 Champions el Barça –futbol masculí i femení, bàsquet, handbol, hoquei patins i futbol sala–, les seleccions espanyoles han guanyat 25 títols mundials i 35 d’europeus. Aleshores potser sí que tenen valor arreu.