L’1 d’agost de 1936, Berlín es disposa a inaugurar la XI Olimpíada de l’època moderna. La ciutat ha estat designada cinc anys abans, en una reunió del comitè olímpic celebrada a Barcelona, en què la capital catalana va ser descartada. En aquell moment, l’escenari polític és radicalment diferent. A banda dels criteris esportius, l’elecció d’Alemanya sembla una bona oportunitat per tal que el país retorni a la comunitat internacional després de la derrota a la Gran Guerra. Allò que resultava més difícil de preveure és que pocs mesos després, el país estaria en mans del nazisme, i el món sencer, al límit del precipici.

El règim aprofitarà aquella convocatòria per mostrar al món la seva grandesa. Durant dues setmanes, s’encobreix la persecució dels jueus i els dissidents i els mandataris nazis fan veritables esforços per adular els seus hostes. El cerimonial ha estat supervisat personalment pel ministre de Propaganda, Joseph Goebbels, que encarrega la posada en escena a l’arquitecte Albert Speer, talment com si es tractés del Congrés de Nuremberg. De fet, l’esforç propagandístic del règim anirà molt més enllà de les dues setmanes dels Jocs i s’estendrà fins al 1938, quan es donarà a conèixer el documental Olympia, dirigit per la cineasta oficial dels nazis, Leni Riefenstahl.

La cerimònia inaugural es converteix en un aparador del règim i inclou els ingredients habituals de la simbologia nazi. Els actes comencen a les 12 del migdia amb una desfilada de 29.000 components de les Joventuts Hitlerianes. Mentrestant, el dirigible Hindenburg sobrevola l’estadi i mostra al món la grandesa d’Alemanya. Les diferents parts del cerimonial s’encadenen com si es tractés d’un rellotge de precisió. A les quatre de la tarda, el Führer, acompanyat de la representació del Comitè Olímpic Internacional, entra a l’estadi a través de la porta de la Marató. En aquell moment, l’orquestra entona la Marxa Honorífica, que Wagner havia compost per honrar el rei Lluís de Baviera i ara sona per a glòria del Führer. Quan aquest arriba a la llotja, l’orquestra toca el Doppelhymne, que han introduït els nacionalsocialistes. La desfilada de les delegacions també té un component de desafiament polític. La major part, llevat dels Estats Units i el Regne Unit, desfilen amb el braç alçat. D’entre els que l’alcen amb més entusiasme hi ha els francesos, si bé més tard els seus representants s’afanyaran a puntualitzar que no han fet el “salut hilérien”, sinó la salutació olímpica. Poc després de les 5 de la tarda, Theodor Lewald, president del comitè organitzador, pronuncia el discurs inaugural. Lewald, que segons les teories dels nazis és “mig jueu”, es dirigeix a Hitler com “El meu Führer”. Després d’aquest pròleg d’honor, Hitler pronuncia la frase de rigor, que construeix a la seva manera: “Declaro els Jocs de Berlín per celebrar la XI Olimpíada de l’època moderna.” Seran les úniques paraules que pronunciarà en públic durant aquells dies. En aquell moment, s’hissa la bandera olímpica mentre l’artillera llança salves d’honor i deixen anar més de 20.000 coloms blancs. Richard Strauss és l’encarregat de dirigir l’Orquestra Simfònica Olímpica, que fa sonar l’Himne Olímpic. Tot seguit, arriba la torxa olímpica. És precisament en aquells Jocs quan s’estrena el ritual d’encendre-la a Olímpia i dur-la fins a l’estadi; un acte a través del qual es vol lligar l’esplendor del món clàssic amb la grandesa de la nova Alemanya. L’encarregat de fer el darrer relleu és l’atleta Fritz Schilgen, que ha estat escollit personalment per Riefenstahl. Tot el trajecte està franquejat per enormes banderes amb l’esvàstica i d’altres amb l’escut olímpic. Quan la torxa arriba a l’estadi, els 110.000 espectadors la reben amb el braç alçat mentre canten el Deutschland Uber Alles i l’himne nazi Horst Wessel. Adolf Hitler, el comte de Baillet-Latour, president del COI, i Pierre de Coubertin segueixen l’espectacle des de la tribuna. Tot seguit se celebra la cerimònia de jurament, que l’aixecador de pes Rudolf Ismayr pronuncia mentre aguanta una bandera esvàstica. Poc després de les sis de la tarda, Hitler abandona l’estadi. En aquell moment, sona el Messies de Georg Friedrich Händel.