De sobte, barrejar la política i l’esport és una opció respectable quan el que surt del guió és un jugador del Madrid. De tota la vida, havia llegit i sentit als mitjans estatals que la mescla era poc menys que tòxica, com quan menges múrgoles sense bullir-les. Una autèntica aberració absolutament fora de lloc, ras i curt. El futbolista no podia anar més enllà del partit a partit i del futbol és així. Déu me’n guard. Com a molt, un clàssic “tots estem amb l’entrenador”, que ja es podia donar per fulminat. Piqué, al qual ara, sigui dit de passada, se li ha girat feina amb la supercopa d’Aràbia Saudita, va manifestar-se a favor d’un referèndum a Catalunya i el van posar a parir. La lluita de Mbappé contra la ultradreta és absolutament legítima, una crida oportuna i segurament meditada. De fet, totes les opinions ho són si s’expressen amb respecte, sigui un extrem esquerre del Madrid, un mitjapunta o un bomber extrem dret del Goteborg. La diferència radica en quin ull de poll es trepitja i, sobretot, qui és el que parla. Amb les crucifixions públiques a les xarxes, sortir de la norma és un acte de valentia que cal aplaudir. Un dels agosarats és el davanter Borja Iglesias, que no és mossega mai la llengua i que ha elogiat públicament Mbappé. Li ha tocat el rebre. El Front Nacional de Marine Le Penn ha dit que el francès no s’hi referia però l’ha criticat. En què quedem? Mentrestant, el porter de la selecció espanyola Unai Simón creu i diu que els futbolistes només han de parlar de futbol.