L’aste­risc que vam haver de posar dimarts pas­sat, perquè a la Fede­ració Espa­nyola i LaLiga no se’ls va acu­dir res millor que fer el sor­teig del calen­dari de pri­mera sense saber tots els equips, ja el podem esbor­rar. L’Espa­nyol torna a pri­mera. No fa res més, de fet, que assu­mir una obli­gació. No només pel que hau­ria repre­sen­tat que­dar-se sense ascens –em costa qua­li­fi­car un par­tit com el més impor­tant de la història d’un club que farà 124 anys, però l’esce­nari hau­ria estat real­ment fosc sense pujar–, sinó per la tra­jectòria i l’his­to­rial d’un club que ha tor­nat a pri­mera de seguida els sis cops que n’ha bai­xat. I, és clar, pel pres­su­post i el nivell de l’equip, que ni Luis García ni sobre­tot Ramis van saber fer fia­ble. Ha estat Manolo González, l’home fet al fut­bol modest que ha tin­gut l’opor­tu­ni­tat de la seva vida i l’ha apro­fi­tat, tot i que ara falta que l’Espa­nyol se’l cre­gui de debò i hi aposti també per diri­gir la nau a l’elit.

Més que un èxit, els blanc-i-blaus han com­plert un deure que, en con­di­ci­ons nor­mals, hau­rien d’haver asso­lit per la via directa. És inne­ga­ble, però, que pujar en el play-off, per més poten­cial que es tin­gui, costa Déu i ajuda. I una mica més i tot. La cru­el­tat que va viure dis­sabte el Nàstic, pena­lit­zat entre altres obs­ta­cles pels insen­sats que llançaven pilo­tes al camp, entra al podi de les grans gar­ro­ta­des d’unes eli­mi­natòries que cap­ti­ven els que se les miren des de fora i com­mo­uen els que les viuen. El drama al Nou Estadi capi­ta­lit­zava, sobre­tot pel guió, la frus­tració que també vivia el Barça Atlètic, l’endemà a Còrdova. La mateixa amb què, en la pri­mera eli­mi­natòria per pujar a pri­mera FEF, que­ien de cop l’Europa, el Sant Andreu, el Lleida Espor­tiu i el Bada­lona Futur. Tam­poc se’n va sor­tir diu­menge l’Hos­pi­ta­let, que bus­cava l’ascens a segona FEF. És tot per mala sort? Per casu­a­li­tat? Massa.

L’ascens de l’Espa­nyol torna a dei­xar la màxima cate­go­ria amb tres repre­sen­tants cata­lans, un fet que comença a ser un cos­tum ara que el Girona s’està con­so­li­dant a l’elit i que abans havíem vist pun­tu­al­ment quan el Nàstic va pujar i, ja molt més enrere, amb el Saba­dell. Està prou bé, tenir tres cata­lans a pri­mera, sobre­tot perquè aspi­rar a més ara mateix és gai­rebé utòpic. Aquí ve el drama. Ni un sol equip del país entre els 22 que com­pe­tei­xen a segona A. I només dos, el Nàstic i un filial (el Barça Atlètic), a la pri­mera FEF, que té dos grups de 20 equips, després del des­cens del Saba­dell i el Cor­nellà. Dels 82 equips que com­pe­tei­xen en les tres prin­ci­pals cate­go­ries, només cinc –i dos són del mateix club– són de casa nos­tra, i això que és la zona, jun­ta­ment amb Anda­lu­sia, amb més llicències. Massa senyals. Massa alar­mes. No pot ser tot per infor­tuni.

El pano­rama con­vida a la reflexió, i és en aquest esce­nari que pren força la rei­vin­di­cació que fa anys pro­clama la Unió Espor­tiva Olot i el seu pre­si­dent, Joan Agustí, per resol­dre el greuge de tenir un sol grup català de ter­cera i tot l’embut que es genera. S’hi afe­girà algú més? Podria ser un pri­mer pas per fer revi­far el fut­bol català. Pre­ci­sa­ment demà hi ha a Sant Cugat del Vallès l’assem­blea gene­ral ordinària de la Fede­ració Cata­lana. Teòrica­ment, un esce­nari òptim per par­lar-ne. És clar que prou embo­lics hi ha al vol­tant de la fede­ració per aspi­rar a avançar en grans solu­ci­ons.