Ignoro el preu que va pagar el gendre del gran estraperlista torellonenc de la postguerra perquè l’etapa del 22 de març de 1976 de la 14a Setmana Catalana de ciclisme acabés a Torelló, però l’Ajuntament de Ramon Vilar, en Corrius (fixin-se el poder del sogre, que fins el cognom li treia), va aconseguir tancar les 2 escoles públiques –de nois i noies– i les 2 privades –d’ascendència religiosa i sexualment segregades– i fer que en plena jornada laboral d’un dilluns, un poble d’encara no 10.000 habitants semblés boig pel ciclisme. Com Florència entre dijous de la setmana passada, dia de la presentació, i dissabte, el de la sortida, del Tour de França d’aquesta temporada.

També ignoro si vostès no han estat mai a la capital de la Toscana –a l’actual Estat d’Itàlia– i s’han vist empesos per les corrues dels més de 7 milions i mig de visitants –amb dades del Ministero della Cultura– que cada any enfilen els carrers del centre de la ciutat com una catifa atapeïda, però segur que els sona el David de Miquel Àngel, el Naixement de Venus de Botticelli, la cúpula de Brunelleschi o el Ponte o el Palazzo Vecchio. Pot ben ser que un any o altre hagin engrossit els més de 4 milions de persones que pugen i baixen les escales de la immensa Galleria degli Uffizi o el prop d’1,5 que trepitja els passadissos de la Galleria dell’Accademia. Fins i tot es podria donar el cas que algun lector hagi estat un dels escassos –relativament parlant i en comparativa, és clar– 86.000 visitants del Convento di San Marco per veure els frescos de Fra Angelico o dels encara més escassos 65.000 de la casa on se sospita que va néixer Dante Alighieri, l’autor de De vulgari eloquentia i de la Divina Comèdia. I també podria ser que fossin dels centenars de persones –si no menys i tot– que estan al cas de la immensa fama immerescuda de la síndrome de Stendhal amb què el romanticisme tronat va avançar-se –confonent bellesa per esnobisme– a la insalubritat de la saturació turística. Una dada: els 3.500 florentins que s’esmunyen com formigues al cau en cada un dels 102 km² de la ciutat han d’esquivar cada any l’equivalent d’una massa de 73.500 persones amuntegades en un espai quadrat de 1.000 metres per banda. Tan sols pensar en els efluvis, mareja.

Sí que sé els resultats del final d’etapa de la Setmana Catalana: una esterrossada solemne d’Eddy Merckx abans de passar la línia d’arribada i clavar cops de puny al manillar contra qui fos que els havia fet passar per un camí de carros a l’entrada de la pista de sorra del camp de futbol fet amb el regidor d’Esports, el falangista confés Albert Galícia, per promocionar el poble.

No cal que busquin gaires dades del desenvolupament turístic posterior del poble, després d’aquell dispendi en una zona ara ja del tot urbanitzada.

Sí que els puc donar la xifra del que es va comprometre a pagar Florència a l’empresa organitzadora del Tour: 6 milions i mig d’euros, molt semblant al que l’alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, va declarar que trauria de la bossa perquè el negoci els sortís de la ciutat d’aquí a un parell de temporades.

També els puc recordar les paraules de Dario Nardella, l’alcalde florentí del Partito Democratico, de la socialdemocràcia i socioliberalisme de l’esquerra cristiana, en signar el conveni el 7 de febrer de l’any passat a l’ambaixada francesa de Roma: “Per cada euro invertit en tornaran 10, i pensem en turisme, infraestructures, serveis, llocs de treball i reurbanització de carreteres.”

I caram, també que aquells governants d’abans i aquests d’ara s’assemblen massa.