En aquesta secció hem viat­jat a les mun­ta­nyes més altes del món per expli­car algu­nes de les grans tragèdies de la història de l’alpi­nisme. Tam­poc calia. El nos­tre esti­mat Piri­neu pot ser un esce­nari tant o més hos­til que l’Anna­purna, el vuit­mil amb un índex de mor­ta­li­tat més alt. No m’ho invento pas. Un vuit­mi­lista català –em balla pel cap que va ser l’hila­ri­enc Pep Per­ma­nyer– asse­gu­rava que la tem­pesta que el 30 de desem­bre de l’any 2000 va des­en­ca­de­nar la gran tragèdia del Balan­drau va ser d’una virulència que ni tan sols havia vist en les seves expe­di­ci­ons a l’Himàlaia. Aquell dia el temps es va aixe­car radi­ant, ideal per a la pràctica de mun­ta­nya hiver­nal. Tot i que els pronòstics ja augu­ra­ven un canvi de temps per a la tarda, ningú es podia ima­gi­nar que, de forma brusca, un torb de violència inu­si­tada con­ver­ti­ria aquest cim en una trampa mor­tal. La tem­pesta va afec­tar tot el Piri­neu català, però va acar­nis­sar-se espe­ci­al­ment en la zona com­presa entre el Puig­mal i el circ d’Ull­de­ter, on van morir nou per­so­nes.

Abans de con­ti­nuar, un apunt per­so­nal. Tot just quinze dies abans d’aque­lla tragèdia, una tren­tena de socis de la Colla Excur­si­o­nista Cas­sa­nenca, amb mai­nada i gent gran, havíem fet una excursió per dipo­si­tar el pes­se­bre al cim del Balan­drau. Va ser un dia més aviat fred, però cal­mat i asso­le­llat. A la mun­ta­nya encara no hi havia neu, i només en el tram final hi havia alguna placa de gel fàcil­ment evi­ta­ble. El Balan­drau i alguns dels seus cims veïns són con­si­de­rats cims de vaques, una expressió que bana­litza equi­vo­ca­da­ment la seva ascensió.

Tot i que està envol­tat de pics més alts i una pista passa just per sota de la seva cara sud, el Balan­drau es troba ja en plena alta mun­ta­nya, amb totes les con­seqüències que això pot com­por­tar. Aquell dia van ser devas­ta­do­res. Vuit esquia­dors de mun­ta­nya van que­dar atra­pats entre vents de fins a 140 km/h i una sen­sació tèrmica de -30ºC, segons va docu­men­tar el meteoròleg Jordi Cruz al lli­bre 3 nits de torb i 1 Cap d’Any. En aques­tes con­di­ci­ons és impos­si­ble ori­en­tar-se perquè davant teu es des­plega una cor­tina blanca sense horitzó ni punts de referència. Set excur­si­o­nis­tes van morir. A alguns no els van tro­bar fins a la pri­ma­vera, quan el des­glaç va dei­xar a la vista els cos­sos enter­rats per la neu. Només va sobre­viure Josep Maria Vilà després de pas­sar dues nits al ras. Un mira­cle. Ben a prop del Balan­drau, a la Coma de l’Orri, dos excur­si­o­nis­tes més van tro­bar la mort a causa del torb, i dos més van sal­var la vida pels pèls en acon­se­guir arri­bar fins al refugi d’Ull­de­ter. El torb va cau­sar una desena víctima mor­tal, un moni­tor d’esquí de Port Ainé.

Abans d’aca­bar, un altre apunt per­so­nal. Aquell dia tenia dos grups d’amics repar­tits per la zona. Un arri­bava al cim del Puig­mal des d’Er quan un cop de vent brusc i sob­tat va fer caure algun d’ells. Van aban­do­nar els esquís i, aga­fats de bra­cet per no dis­gre­gar-se, sense sen­tir-se a causa de la força del torb, van acon­se­guir bai­xar per Fon­talba, a l’altre cos­tat, i arri­bar sans i estal­vis a Que­ralbs. Uns dies després van tor­nar a pujar al Puig­mal per recu­pe­rar el mate­rial aban­do­nat. Alguns esquís s’havien tren­cat. L’altre grup, de dos amics, esca­lava aquell dia una canal de neu del Gra de Fajol Petit. A l’aresta van coin­ci­dir amb uns altres esca­la­dors que van con­ti­nuar la ruta fins al Gra de Fajol Gran. Els meus amics, en canvi, van divi­sar un cap de núvol i van deci­dir bai­xar pel coll i tor­nar als cot­xes. Quan hi arri­ba­ven el torb ja era ple­na­ment ope­ra­tiu. Van pen­sar en aquells esca­la­dors que havien dei­xat enrere, que van acon­se­guir sobre­viure. Uns van arri­bar fins al refugi de Coma de Vaca i un altre que havia per­dut el grup va sobre­viure a una hipotèrmia severa després de pas­sar la nit dins un forat a la neu.