I Tchouaméni. I Konaté. I Marcus Thuram. I Dembélé. I companyia. Respirava bona part de França, i de més enllà, per haver frenat l’ascens de l’extrema dreta en la segona volta de les legislatives. I no n’era aliena, de cap manera, la selecció de futbol que aquest vespre s’enfronta a l’espanyola. Els mateixos jugadors que agafaven aire després de patir per desfer-se de Portugal en la tanda de penals dels quarts de final, que ja havien tingut feinada per superar Bèlgica en els vuitens i que fan un joc decebedor per les peces que tenen, mostraven l’alleujament i la satisfacció per una victòria, o més concretament per la derrota de qui no van dubtar a assenyalar com a rival. No va trigar gens a expressar-ho el blaugrana Jules Kounde: “L’alleujament és a la mateixa altura que la preocupació de les darreres setmanes, és immens. Felicitats a tots els francesos que s’han mobilitzat perquè aquest bell país que és França no estigui governat per l’extrema dreta.” S’hi van afegir uns quants companys.

No va reaccionar el mateix vespre de diumenge Kylian Mbappé, però sí que va liderar la crida a la participació, sobretot cap als joves, amb missatges ben clars abans de debutar en l’Eurocopa –“espero que encara estiguem orgullosos de vestir aquesta samarreta el 7 de juliol”– i després de la primera volta de les eleccions, “amb uns resultats catastròfics”, assegurant que hi havia “urgència per anar a votar i fer-ho al costat correcte” en la segona volta. Manifestacions gens menors, tractant-se d’una icona de l’esport.

Costaria molt de determinar quin grau de responsabilitat han tingut les paraules de Mbappé, Kounde i companyia en la mobilització de la ciutadania francesa diumenge, amb rècord de participació dels últims 43 anys. Vull entendre que la gran majoria dels que han reaccionat i han anat a votar ho haurien fet igualment sense necessitar l’impuls des de l’Eurocopa, però per petita que sigui l’ajuda, ja val la pena. I més enllà dels vots que hagin pogut arrossegar, s’agraeix que els futbolistes es manifestin quan ho desitgin o quan ho considerin necessari. Sense manies, sense subterfugis, sense refugiar-se en els tòpics. Sí, Unai Simón. Ets ben lliure de pensar, dir i fer el que vulguis, però deixa que els altres també ho facin. Ja te’n deus haver adonat, perquè una setmana després de dir que com a futbolista “només s’hauria de parlar de temes esportius i deixar els temes polítics a altres persones o entitats” –interrogat per la presa de posició de Mbappé–, expliques que se’t va malinterpretar. Deu ser això.

Sent una garrotada severa i inesperada per a Marine Le Pen, l’extrema dreta no està derrotada ni de bon tros. Però haver evitat el desastre –“no podem deixar el país en mans d’aquesta gent”, deia Mbappé– ja és prou. I tampoc és menor haver-lo evitat just abans dels Jocs Olímpics, pel repte majúscul que representen, amb l’amenaça terrorista. No cal córrer ni precipitar-se en grans conclusions i en com administraran els resultats. De moment, pilota salvada. I aquest vespre, un França-Espanya. Això, ja s’ho faran.