I Tcho­uaméni. I Konaté. I Mar­cus Thu­ram. I Dembélé. I com­pa­nyia. Res­pi­rava bona part de França, i de més enllà, per haver fre­nat l’ascens de l’extrema dreta en la segona volta de les legis­la­ti­ves. I no n’era ali­ena, de cap manera, la selecció de fut­bol que aquest ves­pre s’enfronta a l’espa­nyola. Els matei­xos juga­dors que aga­fa­ven aire després de patir per des­fer-se de Por­tu­gal en la tanda de penals dels quarts de final, que ja havien tin­gut fei­nada per superar Bèlgica en els vui­tens i que fan un joc dece­be­dor per les peces que tenen, mos­tra­ven l’alleu­ja­ment i la satis­facció per una victòria, o més con­cre­ta­ment per la der­rota de qui no van dub­tar a asse­nya­lar com a rival. No va tri­gar gens a expres­sar-ho el blau­grana Jules Kounde: “L’alleu­ja­ment és a la mateixa altura que la pre­o­cu­pació de les dar­re­res set­ma­nes, és immens. Feli­ci­tats a tots els fran­ce­sos que s’han mobi­lit­zat perquè aquest bell país que és França no esti­gui gover­nat per l’extrema dreta.” S’hi van afe­gir uns quants com­panys.

No va reac­ci­o­nar el mateix ves­pre de diu­menge Kylian Mbappé, però sí que va lide­rar la crida a la par­ti­ci­pació, sobre­tot cap als joves, amb mis­sat­ges ben clars abans de debu­tar en l’Euro­copa –“espero que encara esti­guem orgu­llo­sos de ves­tir aquesta samar­reta el 7 de juliol”– i després de la pri­mera volta de les elec­ci­ons, “amb uns resul­tats catastròfics”, asse­gu­rant que hi havia “urgència per anar a votar i fer-ho al cos­tat cor­recte” en la segona volta. Mani­fes­ta­ci­ons gens menors, trac­tant-se d’una icona de l’esport.

Cos­ta­ria molt de deter­mi­nar quin grau de res­pon­sa­bi­li­tat han tin­gut les parau­les de Mbappé, Kounde i com­pa­nyia en la mobi­lit­zació de la ciu­ta­da­nia fran­cesa diu­menge, amb rècord de par­ti­ci­pació dels últims 43 anys. Vull enten­dre que la gran majo­ria dels que han reac­ci­o­nat i han anat a votar ho hau­rien fet igual­ment sense neces­si­tar l’impuls des de l’Euro­copa, però per petita que sigui l’ajuda, ja val la pena. I més enllà dels vots que hagin pogut arros­se­gar, s’agra­eix que els fut­bo­lis­tes es mani­fes­tin quan ho desit­gin o quan ho con­si­de­rin neces­sari. Sense manies, sense sub­ter­fu­gis, sense refu­giar-se en els tòpics. Sí, Unai Simón. Ets ben lliure de pen­sar, dir i fer el que vul­guis, però deixa que els altres també ho facin. Ja te’n deus haver ado­nat, perquè una set­mana després de dir que com a fut­bo­lista “només s’hau­ria de par­lar de temes espor­tius i dei­xar els temes polítics a altres per­so­nes o enti­tats” –inter­ro­gat per la presa de posició de Mbappé–, expli­ques que se’t va malin­ter­pre­tar. Deu ser això.

Sent una gar­ro­tada severa i ines­pe­rada per a Marine Le Pen, l’extrema dreta no està der­ro­tada ni de bon tros. Però haver evi­tat el des­as­tre –“no podem dei­xar el país en mans d’aquesta gent”, deia Mbappé– ja és prou. I tam­poc és menor haver-lo evi­tat just abans dels Jocs Olímpics, pel repte majúscul que repre­sen­ten, amb l’amenaça ter­ro­rista. No cal córrer ni pre­ci­pi­tar-se en grans con­clu­si­ons i en com admi­nis­tra­ran els resul­tats. De moment, pilota sal­vada. I aquest ves­pre, un França-Espa­nya. Això, ja s’ho faran.